La meva vida està formada de petits fragments que s'acoplen uns als altres com en un puzle i van configurant el que jo som com a persona. Un d'aquests fragments és el fet d'estudiar una carrera universitària, i aquí, dins aquest blog, trobareu una finestra oberta a la meva feina com estudiant.
S'altre dia vaig anar as cine amb els meus fills i abans de la peli ens van passar aquest fantàstic curtmetratge d'animació.
Avui cercant per la red l'he trobat; éstà piratejat, per tant no sé si és prou ètic que el pengi, però si Disney el pengés a la red de forma gratüita com a regal de Reis, tampoc estaria gens malament!
Sa música és fantàstica i ses imatges són genials! Vos el deix perquè el gaudiu.
L'hivern és per definició l'època de l'any que més es presta a somniar. És l'època dels Reis de l'orient; de celebrar el Nadal; l 'arribada d'un any nou i l'acomiadament del vell.
És època de seure vora la ximenèia, de torrar sobrassada, de seure junts al sofà i compartir la manteta.
És temps de dormir molt juntets i de beure calentes infussions amb el resplendor de la llum d'una espelma per companyía i si pot ser, també d'un bon llibre.
És temps de jugar tots junts al parxís o a l'escambrils....
Però també és época de fades. Sabeu per què? perquè les fades aprofiten que hi ha poca gent que passetgi pel bosc i surten a cercar el seu menjar.
Sabeu que mengen les fades? mengen uns fruits que estàn tant amagats que només elles els poden collir.
Les fades surten a l'hivern perquè així no corren perill que ningú les pugui trobar; o heu vist mai cap fada a l'estiu prenent el sol a la platja? no! perquè a l'estiu no surten mai. Així com els ossos hivernen, les fades estivernen, per açò ningú ha vist mai cap fada. Però tots sabem que existeixen perque tots tenim evidències que les fades existeixen. Sinó, perquè a les cases desapareixen coses i ningú en torna saber res mai més? Per exemple els calcetins! sabeu perquè fan servir les fades els calcetins? Doncs per dormir-hi calentetes. Els calcetins són a les fades el que els sacs de dormir són als humans! I sinó penseu en quines són les coses que despareixen: joies petites d'or, que empren entre altres ingredients per fer la pols de fada; claus, llàpissos, cinturons,.... tot són materials que elles fan servir per construir-se les seves casetes!
Sabeu què passaria si algú trobés mai l'amagatall de les fades? doncs que els podria robar la pols màgica i llavores ja no existirien coses polides. Però per fer servir la pols màgica no n'hi ha prou amb tenir-la en la mà i ja està, no! per fer servir la pols de fada correctament l'han d'acompanyar d'unes paraules molt precises i concretes que només coneixen les fades. Són unes paraules màgiques que s'aprenen quan són petites i que de grans obliden per això ningú coneix quines paraules són. Per lo vist, quan neix una fada l'envien a una escola per aprendre a ser fades i és allà on aprenen les paraules per fer servir la pols de fada. Quan se l'han apresa, aquestes paraules passen a formar part de l'inconscient de les fades i només les recorden en l'instant en que les han de fer servir.
No me créis?
Doncs proveu d'anar un dia de molt de fred i de molt de vent i pluja enmitg del bosc i comenceu a cercar entre les mates i els pins a veure si trobeu una fada, però sobretot no faceu gens de renou! que si vos veuen elles i vosaltres no les véis vos poden fer alguna malifeta i qui sap? a lo millor torneu a casa sense nas, o sense orelles, o sense cabells!....
Jo per si de cas, me quedo a casa pensant que si ningú no ha vist mai cap fada de veritat, deu ser per algún motiu que encara no sabem. Però igual que les bruixes, "haberlas haylas" i sinó que li demanin a tots els meus calcetins que s'han quedat sense parella...
Aquests dies circula per la xarxa aquest vídeo que és un fragment d'una entrevista feta a Tonucci, pedagog important conegut pels seus fantàstics dibuixos plens de crítica social.
A l'entrevista Tonucci dóna la seva opinió sobre la llei Wert i els seus inconvenients. Resulta molt interessant perquè entre altres coses el pedagog parla que la nova llei veurà l'escola com un espai de competitivitat i exclussió, curiosament tot el contrari a la cooperació i la inclussió que hem vist fins ara a la carrera, i el que és més trist de tot, aquesta nova llei suposa un retrocés important pel que fa a la igualtat d'oportunitats, vulnerant així un dret universal com és el dret a l'educació.
Aqui vos el deix per si vos interessa. És curtet; només dura onze minuts i val la pena....
Ara que comença a fer fred i ha arribat es Desembre és hora de preparar Nadal amb il.lussió. Aprofitem que tenim salut i celebrem tot allò de bò que tenim i pensem en allò dolent que viu en cada un de noltros i que el 2013 ens dugui ganes de superar-nos com a persones de bon cor.
Brindem pel desitg que la crisi s'aclareixi i les persones tornin a trobar feina i puguin viure amb dignitat.
Que els Reis d'Orient enguany no ens deixin res, però que s'emportin la violència, la manca de solidaritat, la fam, les pandèmies, la inconsciència de la gent davant els problemes dels altres, la intolerància, la guerra, i ens omplin el cor d'esperances, ganes de viure i de seguir cap endavant.
Hi ha una cosa que per jo és bastant important i tenc sa necessitat de fer i és demanar disculpes i perdó si he ofès a algú.
Volia fer açò en persona demà matí, però per mala sort no podrà ser perquè en Francesc te passa de panxa i vòmits, i no sé si vos ho podreu imaginar però no el puc deixar ni un moment sol perquè només s’aigua el fa vomitar.
Per tant ho faré per aquest canal que funciona tant bé.
Fa uns dies vaig escriure una reflexió al meu blog amb la ÚNICA intenció de reflexionar sobre un tema que me va venir al cap arràn de sa proposta de música. Punto. No n’hi ha més, ni he volgut ofendre a ningú ni dir res en contra de ningú perquè no s’acceptava sa meva proposta, ni res de intencions amagades de cap tipus. NO hi ha res més, però com que he pogut veure i intuïr que hi havia companyes a les que havia ofès, i repeteixo no era ni ha estat sa intenció en cap moment , m’he arribat a sentir prou malament fins al punt d’haver de sortir ahir de classe perquè “m’ofegava” de mal estar, i d’aquí sorgeix aquest escrit tant necessari per jo.
Deman perdó a les que vos heu sentit per un motiu o altre ofeses pel meu escrit, perquè no hi ha hagut cap mala intenció, insisteixo. Sa intenció era reflexionar sobre ses aptituds que demostrem davant sa feina, els estudis, sa carrera en definitiva. Jo pens i sa vida així m’ho ha demostrat, que aquestes seran ses mateixes que tindrem quan facem feina es dia de demà perquè una aptitud és una capacitat innata cap una cosa (ser feinantes, ser perfeccionistes, ser reflexius, ser una “lianta”, ...) i sa reflexió que havia de fer cada una és: “Realment el que dic que pens en relació a sa idea de mestra que vull ser o que crec que seré es manifesta a través de ses aptituds que demostro davant ses coses que me passen a sa universitat?” Açò era sa reflexió. Pot agradar més o manco perquè te pot agradar més o manco el que descobreixis de tu mateix, però no hi havia res més. Cada un s’ho pren com sap, pot o vol. Ja està, que ningú cerqui cinc peus al moix perquè no en te.
Dit açò només esper que me perdoneu perquè no m’agradaria sentir-me cada vegada que veng a classe tant malament com me van fer sentir algunes mirades que vaig veure en algunes de voltros ahir capvespre. M’he equivocat perquè som humana i tots ens equivoquem i tenim dret a que s’ens perdoni, així que a jo m’agradaria que me perdonessiu sincerament.
Per acabar dir que no vull xerrar més d’aquest tema, per part meva aquí s’acaba sa reflexió i sa ditxosa proposta perquè m’està costant sa salut, i ara mateix necessit pel bé dels meus nirvis, passar pàgina d’aquesta història perquè vull concentrar tota sa meva energía en cuidar es meu fill que ho necessita més que res.
Res més, esper ses vostres respostes sinceres i per favor, perdonau-me.
Ahir al seminari de Família i escola na Maria ens va passar un vídeo molt polid sobre el maltractament infantil, i dic polid perquè tot i ser una paraula que relacionada amb aquest tema no hi te cabuda, crec que ho és perquè per elaborar-lo han tingut una especial cura en protegir l'anonimat dels infants, i els han donat veu, perquè ells mateixos siguin els que ens conten la seva història, però no han deixat pas al morbo que podria portar mostrar les imatges reals dels infants.
A més, m'ha agradat molt que el missatge final del document és de ressiliència i per tant d'esperança, la qual cosa crec que és el més important ja que ens recorda que per forta que hagi estat una mala experiència, un pot superar-la i seguir endavant i fins i tot pot arribar a ser feliç.
En el vídeo apareixen idees molt importants i destacables, algunes com que els infants no són els ciutadans del futur, sinó que ho són des de ja mateix, i els hem de considerar i respectar com a tal.
També hem de començar a deixar de posar eufemismes i considerar el maltractament com un delicte que és el que és.
Una altra idea interessant del documental és que els infants maltractats són víctimes que necessiten sobreposar-se a tot el que els ha passat i necessiten ajuda i comprensió, per tant no són delinqüents i no es mereixen res del que els passa, per tant ténen dret a tenir adults preparats per tenir-ne cura.
Quant a la detecció de mals tractes, els i les mestres són un grup privilegiat per la proximitat que hi ha amb els infants, per tant han d'estar molt atents i donar avís si cal.
És molt important aconseguir que hi ha hagi un compromís per part de tota la societat de manera que la gent se mentalitzi que el problema hi és i no el podem negar. Seria necessària una implicació més gran per part dels mitjans de comunicació per tal de fer-ho arribar a quanta més gent millor. Els infants mal tractats estàn sols i indefensos davant del seu abusador o maltractador, per tant la resta de la societat, veïns, mestres, amics, etc. hem d'entendre que tenim l'obligació moral de denunciar-ho, que és l'únic que com a membres d'una societat podem fer.
Finalment entre tanta duresa, sorgeix un missatge d'esperança per aquests infants perquè amb l'ajut de tots, professionals, famílies d'acollida, companys,..... es pot sortir de tot això i a més, surtir-se'n bé.
Per tant esteim davant un preciós documental que convida a la reflexió tot i que he d'avisar que el primer cop que es veu un no pot evitar plorar per pena, ràbia, impotència, incredulitat, .... te vénen al cap pel.lícules com El Bola, o Mistyc River; però passen a ser insignificants perquè allò és ficció, i els testimonis que amablement apareixen a aquest document, per desgràcia no, com bé es titula el programa de TV3 que el va emetre, es diu "Sense ficció".
Vos convid a veure el document sencer des de la pàgina web de TV3 a la carta. I de passada vos convid a reflexionar sobre tot el que hi escoltareu.
Per que comenceu a obrir boca aquí vos en deix un bocinet.....
