Fanfarria

En aquest enllaç trobareu el que és un exemple d'una aplicació per fer amb la PDI. Els infants actuen com a directors d'orquestra perquè cada instrumentista sobre el que cliquen es posa a sonar o deixa de fer-ho. Als infants els encanta i la música és molt alegre.
És molt fàcil, quan accediu a l'enllaç cliqueu a ANIMATION i baixeu al final de la pàgina i trobareu els simpàtics músics.
Per començar a obrir boca mireu aquest video....

http://www.audepicault.com

Ritme amb el cos

Durant ses pràctiques aprofit, ja que me deixen, i vaig a veure com fan música.

Penso que m'anirà molt bé com a part des meu aprenentatge, veure com més estils educatius, millor.

Na Laura de música és una mestra molt divertida i dinàmica, podriem dir que els infants veuen s'hora d'anar a música com un temps per explaiar-se i passar-ho bé, la qual cosa és molt positiva perquè tots volen anar a música i van aprenent de forma lúdica que és el que interessa.

Doncs bé! en una d'questes classes ens ha posat un video molt interessant sobre ritme que estic contenta de poder compartir, perquè val molt la pena de veurer-lo.

Esper que vos agradi!

Paraules.....

Aquestes són algunes de les moltes paraules importants de tenir en compte que he aprés al llarg d'aquests quasi quatre anys de carrera. Són paraules significatives per jo com a persona, com a mare, com esposa, com amiga, com a companya;  però també com a futura professional que espero ser.

Són paraules precioses que intentaré seguir tenint molt en compte a partir d'ara i espero poder anar afegint-ne més al llarg dels anys que vindran.

Un dia vaig veure una pel.lícula amb els meus fills on es brindava per les persones que ja es coneixen i per les que es coneixaran.

Jo vull fer el mateix.

Servesqui aquest núvul de paraules importants com a brindis per celebrar tot el que he aprés fins ara i per tot el que esper aprendre d'ara per endavant.

Molta sort a tothom!

Comunicación y relaciones humanas

Aquest és el títol del vídeo que ens ha posat avui matí na Maria a l'assignatura de família i escola.

És un curtmetratge Suec on  hi ha imatges molt expressives i no s'escolta cap diàleg. Al video podem observar els diferents tipus de comunicació que s'estableixen entre les persones.

Podem veure el llenguatge dels enamorats entre els que tot encaixa a la perfecció fins que una cosa no va i llavors es romp tot l'encanteri de l'enamorament.

Trobem també la comunicació del "chismorreo" mal intenciónat que va cresquent  fins que es forma una gran pilota que quan exploti ferirà a tothom.

Podem veure també com el baix ànim i la poca gana de comunicar-se pot condicionar la comunicació fins arribar a perdrer-se.

També ténen cabuda en el vídeo com es diria en un aninci de "coca-cola" els que no escolten, els que fan males interpretacions, els que criden, els que callen, els que es barallen, els que no es volen arreglar, els que no són empàtics, els que saben ser-ho, els que ténen por, els que són valents,..... per tots, va bé aquest curt.

Esper que vos agradi!

Paper man

S'altre dia vaig anar as cine amb els meus fills i abans de la peli ens van passar aquest fantàstic curtmetratge d'animació.

Avui cercant per la red l'he trobat; éstà piratejat, per tant no sé si és prou ètic que el pengi, però si Disney el pengés a la red de forma gratüita com a regal de Reis, tampoc estaria gens malament!

Sa música és fantàstica i ses imatges són genials!  Vos el deix perquè el gaudiu.

Esper que vos agradi tant com a jo.

Aqui va el meu regalet.

Feliç dia de Reis!

És temps de fades....

L'hivern és per definició l'època de l'any que més es presta a somniar. És l'època dels Reis de l'orient; de celebrar el Nadal; l 'arribada d'un any nou i l'acomiadament del vell.

És època de seure vora la ximenèia, de torrar sobrassada, de seure junts al sofà i compartir la manteta.

És temps de dormir molt juntets i de beure calentes infussions amb el resplendor de la  llum  d'una espelma per companyía i si pot ser, també  d'un bon llibre.

És temps de  jugar tots junts  al parxís o a l'escambrils....

Però també és época de fades. Sabeu per què? perquè les fades aprofiten que hi ha poca gent que passetgi pel bosc i surten a cercar el seu menjar. 

Sabeu que mengen les fades? mengen uns  fruits que estàn tant amagats que només elles els poden collir.

Les fades surten a l'hivern perquè així no corren perill que ningú les pugui trobar; o heu vist mai cap fada a l'estiu prenent el sol a la platja? no! perquè a l'estiu  no surten mai. Així com els ossos hivernen, les fades estivernen, per açò ningú ha vist mai cap fada. Però tots sabem que existeixen perque tots tenim evidències que les fades existeixen. Sinó, perquè a les cases desapareixen coses i ningú en torna saber res mai més? Per exemple els calcetins! sabeu perquè fan servir les fades els calcetins? Doncs per dormir-hi calentetes. Els calcetins són a les fades el que els sacs de dormir són als humans!  I sinó penseu en quines són les coses que despareixen: joies petites d'or, que empren entre altres ingredients per fer la pols de fada;  claus, llàpissos, cinturons,.... tot són materials que elles fan servir per construir-se les seves casetes!

Sabeu què passaria si algú trobés mai l'amagatall de les fades? doncs que els podria robar la pols màgica i llavores ja no existirien coses polides. Però per fer servir la pols màgica no n'hi ha prou amb tenir-la en la mà i ja està, no! per fer servir la pols de fada correctament l'han d'acompanyar d'unes paraules molt precises i concretes que només coneixen les fades. Són unes paraules màgiques que s'aprenen quan són petites i que de grans obliden per això ningú coneix quines paraules són. Per lo vist, quan neix una fada l'envien a una escola per aprendre a ser fades i és allà on aprenen les paraules per fer servir la pols de fada. Quan se l'han apresa, aquestes paraules passen a formar part de l'inconscient de les fades i només les recorden en l'instant en que les han de fer servir.

No me créis?

Doncs proveu d'anar un dia de molt de fred i de molt de vent i pluja enmitg del bosc i comenceu a cercar entre les mates i els pins a veure si trobeu una fada, però sobretot no faceu gens de renou! que si vos veuen elles i vosaltres no les véis  vos poden fer alguna malifeta i qui sap? a lo millor torneu a casa sense nas, o sense orelles, o sense cabells!....

Jo per si de cas, me quedo a casa pensant que si ningú no ha vist mai cap fada de veritat, deu ser per algún motiu que encara no sabem. Però igual que les bruixes, "haberlas haylas" i sinó que li demanin a tots els meus calcetins que s'han quedat sense parella...

Feliç hivern!

La LOMCE segons Tonucci

Aquests dies circula per la xarxa aquest vídeo que és un fragment d'una entrevista feta a Tonucci, pedagog important conegut pels seus fantàstics dibuixos plens de crítica social.

A l'entrevista Tonucci  dóna la seva opinió sobre la llei Wert i els seus inconvenients. Resulta molt interessant perquè entre altres coses el pedagog parla que la nova llei veurà l'escola com un espai de competitivitat i exclussió, curiosament tot el contrari a la cooperació i la inclussió  que hem vist fins ara a la carrera, i el que és més trist de tot, aquesta nova llei suposa un retrocés important pel que fa a la igualtat d'oportunitats, vulnerant així un dret universal com és el dret a l'educació.

Aqui vos el deix per si vos interessa. És curtet; només dura onze minuts i val la pena....

Per començar a fer ambient...

Ara que comença a fer fred i ha arribat es Desembre és hora de preparar Nadal amb il.lussió. Aprofitem que tenim salut i celebrem tot allò de bò que tenim i pensem en allò dolent que viu en cada un de noltros i que el 2013 ens dugui ganes de superar-nos com a persones de bon cor.

Brindem pel desitg que la crisi s'aclareixi i les persones tornin a trobar feina i puguin viure amb dignitat.

Que els Reis d'Orient enguany no ens deixin res, però que s'emportin la violència, la manca de solidaritat, la fam, les pandèmies, la inconsciència de la gent davant els problemes dels altres, la intolerància, la guerra, i ens omplin el cor d'esperances, ganes de viure i de seguir cap endavant.

Bones festes a tothom

una carta sincera

Bon dia,

Hi ha una cosa que per jo és bastant important i tenc sa necessitat de fer i és demanar disculpes i perdó si he ofès a algú.

Volia fer açò en persona demà matí, però per mala sort no podrà ser perquè en Francesc te passa de panxa i vòmits, i no sé si vos ho podreu imaginar però no el puc deixar ni un moment sol perquè només s’aigua el fa vomitar.

Per tant ho faré per aquest canal que funciona tant bé.

Fa uns dies vaig escriure una reflexió al meu blog amb la ÚNICA intenció de reflexionar sobre un tema que me va venir al cap arràn de sa proposta de música. Punto. No n’hi ha més, ni he volgut ofendre a ningú ni dir res en contra de ningú perquè no s’acceptava sa meva proposta, ni res de intencions amagades de cap tipus. NO hi ha res més, però com que he pogut veure i intuïr que hi havia companyes a les que havia ofès, i repeteixo no era ni ha estat sa intenció en cap moment , m’he arribat a sentir prou malament fins al punt d’haver de sortir ahir de classe perquè “m’ofegava” de mal estar, i d’aquí sorgeix aquest escrit tant necessari per jo.

Deman perdó a les que vos heu sentit per un motiu o altre ofeses pel meu escrit, perquè no hi ha hagut cap mala intenció, insisteixo. Sa intenció era reflexionar sobre ses aptituds que demostrem davant sa feina, els estudis, sa carrera en definitiva. Jo pens i sa vida així m’ho ha demostrat, que aquestes seran ses mateixes que tindrem quan facem feina es dia de demà perquè una aptitud és una capacitat innata cap una cosa (ser feinantes, ser perfeccionistes, ser reflexius, ser una “lianta”, ...) i sa reflexió que havia de fer cada una és: “Realment el que dic que pens en relació a sa idea de mestra que vull ser o que crec que seré es manifesta a través de ses aptituds que demostro davant ses coses que me passen a sa universitat?” Açò era sa reflexió. Pot agradar més o manco perquè te pot agradar més o manco el que descobreixis de tu mateix, però no hi havia res més. Cada un s’ho pren com sap, pot o vol. Ja està, que ningú cerqui cinc peus al moix perquè no en te.

Dit açò només esper que me perdoneu perquè no m’agradaria sentir-me cada vegada que veng a classe tant malament com me van fer sentir algunes mirades que vaig veure en algunes de voltros ahir capvespre. M’he equivocat perquè som humana i tots ens equivoquem i tenim dret a que s’ens perdoni, així que a jo m’agradaria que me perdonessiu sincerament.

Per acabar dir que no vull xerrar més d’aquest tema, per part meva aquí s’acaba sa reflexió i sa ditxosa proposta perquè m’està costant sa salut, i ara mateix necessit pel bé dels meus nirvis, passar pàgina d’aquesta història perquè vull concentrar tota sa meva energía en cuidar es meu fill que ho necessita més que res.

Res més, esper ses vostres respostes sinceres i per favor, perdonau-me.

Natàlia Vinent Mascaró

Els mals del món no són culpa dels dolents, sinó dels bons que no donen la cara.

Ahir al seminari de Família i escola na Maria ens va passar un vídeo molt polid sobre el maltractament infantil, i dic polid perquè tot i ser una paraula que relacionada amb aquest tema no hi te cabuda,  crec que ho és  perquè per elaborar-lo han tingut una especial cura en protegir l'anonimat dels infants, i els han donat veu, perquè ells mateixos siguin els que ens conten la seva història,  però no han deixat pas al morbo que podria portar mostrar les imatges reals dels infants.

A més, m'ha agradat molt que el missatge final del document és de ressiliència i per tant d'esperança, la qual cosa crec que és el més important ja que ens recorda que per forta que hagi estat una mala  experiència, un pot superar-la i seguir endavant  i fins i tot pot arribar a ser feliç.

En el vídeo apareixen idees molt importants i destacables, algunes com que els infants no són els ciutadans del futur, sinó que ho són des de ja mateix, i  els hem de considerar i respectar com a tal.

També hem de començar a deixar de posar eufemismes i considerar el maltractament com un delicte que és el que és.

Una altra idea interessant del documental és que els infants maltractats són víctimes que necessiten sobreposar-se a tot el que els ha passat i necessiten ajuda i comprensió, per tant no són delinqüents i no es mereixen res del que els passa, per tant ténen dret a tenir adults preparats per tenir-ne cura. 

Quant a la detecció de mals tractes, els i les mestres són un grup privilegiat per la proximitat que hi ha amb els infants, per tant han d'estar molt atents i donar avís si cal.

És molt important aconseguir que hi ha hagi   un compromís per part de tota la societat de manera que la gent se mentalitzi que el problema hi és i no el podem negar. Seria necessària una implicació més gran per part dels mitjans de comunicació per tal de fer-ho arribar a quanta més gent millor. Els infants mal tractats estàn sols i indefensos davant del seu abusador o maltractador, per tant la resta de la societat, veïns, mestres, amics, etc. hem d'entendre  que tenim l'obligació moral de  denunciar-ho, que és l'únic que com a membres d'una societat podem fer.

Finalment entre tanta duresa, sorgeix un missatge d'esperança per aquests infants perquè amb l'ajut de tots, professionals, famílies d'acollida, companys,..... es pot sortir de tot això i a més, surtir-se'n bé.

Per tant esteim davant un preciós documental que convida a la reflexió tot i que he d'avisar que el primer cop que es veu un no pot evitar plorar per pena, ràbia, impotència, incredulitat, .... te vénen al cap pel.lícules com El Bola, o Mistyc River; però passen a ser insignificants perquè allò és ficció, i els testimonis que amablement apareixen a aquest document, per desgràcia no, com bé es titula el programa de TV3 que el va emetre, es diu "Sense ficció".

Vos convid a veure el document sencer des de la pàgina web de TV3 a la carta.  I de passada vos convid  a reflexionar sobre tot el que hi escoltareu.

Per que comenceu a obrir boca aquí vos en deix un bocinet.....

El sistema educatiu finlandés

Na Mercè ens ha passat aquest video que parla del

 sistema educatiu finlandés.

Ja sé que tant de sentir parlar de Finlandia i de les seves bondats sobretot pel que fa al sistema educatiu, pot resultar  fins i tot cansat i ofensiu.

Ja sabem que no ens podem comparar, que a Finlandia tenen una cultura diferent a la nostra condicionada per les poques hores de sol de les que gaudeixen, i per l'elevat pressupost que destina el govern a l'educació, i la gran consideració que se ténen als mestres i un llarg etzètera de coses bones, però al manco, sinó per semblar-nos a ells cent per cent, sí que l'hem de tenir present per intentar imitar les poquetes coses bones que des del nostre sistema educatiu s'ens permeti acoplar, i perquè no, ens serveixi per somniar i desitjar que un dia, no molt llunyà, deixarem de parlar de Finlandia perquè nosaltres ja ho haurem adoptat. Qui sap? Per sort de moment somniar és de franc.....

Com creixen....

Avui m'ha passat una cosa molt curiosa que havia de passar més prest que tard, tot i que  jo desitjava que fos més tard que ja.

 Resulta que avui matí sa meva filla gran, na Marina, ens ha reunit al seu pare i a jo dins el menjador, ha tancat la porta, ens ha fet seure al sofà i molt parsimoniosament ens ha dit: "Papà i mamà, tenc una cosa molt important a dir-vos".

Noltros ens hem quedat esperant en silenci intrigats per descobrir el que una filleta de vuit anys ens podia dir que necessités tant de misteri.

 "Ja sé que voltros sou el reis". Aquesta ha estat sa seva sentència que personalment m'ha caigut com un jerro d'aigua freda. 

Quan li he demanat com ho ha sabut m'ha dit que ha anat fermant caps i que com que ella és molt observadora, ha anat escoltant sobretot coses que no li resultaven prou coherents; com per exemple que jo insistís tant en que enguany els reis no tenen euros i no podem demanar coses cares i que no siguin de profit.

En teoria, reflexionava ella en veu alta,  si els reis ténen el poder de dur regals a tot el món en un vespre, possiblement no tindrien pegues a l'hora d'aconseguir tots els desitjos de totes les persones del món, per tant açò de no poder, sembla un concepte bastant impossible per unes persones que poden aconseguir l'impossible.

I un darrera l'altre, na Marina ens ha anat donant diversos motius pels quals ha arribat a l'òbvia conclussió.

Davant la descoberta  d'aquesta  "dolça mentida", jo li he explicat que efectivament els reis som els pares i que tampoc existeixen ni el Pare Noel, ni el "ratoncito Perez" resposta que l'ha aliviada bastant, per cert, ja que ens ha confessat que la idea de tenir una rata remenant per davall del seu coixí no era l'ideal de company d'estudi.

Un cop ha quedat aclarit tot això hem convingut en que el secret continuarà sa i estalvi perquè els seus germans petits no poden saber res, i a més l'hem convidada a participar de la farsa i a mantenir la mateixa il.lusió que ha tingut fins ara, però a partir d'aquest instant, aquesta il.lusió es convertirà en saber quin regal li donarem, i ajudar-nos a nosaltres a preparar els regals dels seus germans.

Després, com no podia ser menys, com a mare, m'ha agafat una immensa pena al pensar que la meva filla a perdut part de la inocència que els fa ser infants. La meva petita s'està convertint en una personeta molt observadora, molt llesta i molt intel.ligent, capaç d'anar treguent les seves pròpies conclusions, i això en part m'alegra perquè és el que vull, tenir uns fills que siguin capaços de treure les seves conclusions arràn d'enraonar i observar les coses, però també pena perquè amb aquest descobriment es perd una part grossa de la infància més tendre i inocent.

Campanya contra la fam. Molt interessant!

En un dia tant rehivindicatiu com el d'avui hi treu parlar de compartir i de solidaritzar-se.
Per això m'ha semblat molt interessant aquest vídeo breu, que és més un anunci, però l'important és el que demostra.  Que les persones tenen l'instint de compartir des de ben petits. I dic instint, perquè es va fer un estudi i es va proposar un experiment amb un nombre d'infants i aixi ho van demostrar.
Pero prou paraules, que una imatge val mes que mil paraules.
Que ho disfruteu...

Diversidad en las familias

En l'assignatura de Família i escola, per fi hem pogut veure aquest fantàstic vídeo sobre les famílies.

"Diversidad en las familias"és el títol d'aquest document que vos presento i que està protagonitzat per infants i les seves famílies. Des de les pròpies paraules dels infants i des de la senzillesa de la mirada dels seus ulls, aquest documental ens fa testimonis de la realitat d'un grup d'infants  que ens parlen de les seves famílies tant normals i corrents des dels seus ulls, però tant diverses i fins i tot criticades des dels ulls d'una gran part de la societat.

És un testimoni que resulta trist en alguns casos i alegre en altres, però que tots comparteixen la mateixa cosa: infants que viuen amb una família i que se senten estimats i valorats per la seva família perquè els cuiden i els protegeixen.

Una preciosa ullada a la diversitat familiar que ens enriqueix i ens aporta testimonis de primera ma.

Gràcies a totes les famílies que van participar en aquest projecte.

Alguns dels molts moments màgics viscuts durant el que va de carrera...

NIT DE HALLOWEEN

Alguna vegada vos heu demanat d'on vénen les tradicions? Jo ho he fet moltes i la veritat és que resulta bastant difícil averiguar els origens d'algunes d'elles perquè no hi ha cap constància per escrit de com van sorgir.
Prefereixo imaginar que les tradicions vénen de la costum adquirida de fer i repetir les coses any rera any i a la fi es queden arrelades en la societat.
Però per què s'adopten unes tradicions i no altres? Quin és el factor determinant que fa que trobem que el fet d'anar al cementiri amb flors i fer bunyols , sigui més políticament correcte que disfressar-se dia 31 de monstre i sortir a fer por pel carrer ? la resposta és difícil perquè possiblement no n'hi ha una de prou valuosa, però convida a la reflexió.
Personalment crec que les tradicions sorgeixen així, és a dir, una cosa que en un principi agrada a una minoria, i es va repetint cada any i cada cop agrada a més gent fins que arriba un moment en que ja son tants els que ho fan que la resta ho accepten i adopten com a propi. Més o manco vindria a ser el que va fer l'esglèsia amb el cristianisme, per posar un exemple.
Seguint amb la nit de les bruixes, imaginem que d'aquí a cinquanta anys, s'hagi instaurat la costum que dia 31 la gent es disfressa de personatges terrorífics i surt al carrer a assustar a la gent i celebra la nit de tots sants reunida amb amics o família i s'expliquen històries de por i recorden de passada als seus éssers estimats que ja no hi són. I a l'ondemà, tots mudats i fora máscares perquè ens anem al cementiri ram de flors en mà, a honrar els nostres difunts, deixant açò sí, el plat de bunyols preparat per quan tornem de la visita al cementiri. Amb el pas del temps s'hauria convertit en una manifestació cultaral tant normal i acceptada com qualsevol altra.
Però també podria passar que d'aquí a cinquanta anys estiguem igual que ara o pitjor, perquè ens haurem passat els darrers cinquanta anys criticant a la gent que celebrem halloween perquè no se vol acceptar que les costums també canvien o millor dit evolucionen.
Som mare i tenc molt clar que hem de preservar els arrels de la nostra cultura i hem d'anar molt alerta amb la globalització i l'americanització. Però d'aquí a reprovar tot el que ve de fora n'hi ha un tros ben gros. Com amb tot hem de saber veure-li el punt d'equilibri.
Però personalment segueixo pensant que la realitat és molt més simple i el fet de celevrar halloween pels que no som de la cultura anglesa no deixa de ser una excusa més per disfressar-nos, reunir-nos amb els amics i passar-nos-ho bé.
De fet crec que si els nostres ancestres no haguessin adoptat idees d'altres cultures i no les haguessin acomodat a la seva forma de viure, avui en dia possiblement no parlariem de patrimoni cultural, perquè no en tindriem, ja que ens hauriem quedat amb allò de:"Açò no, que no és nostro i no ho hem de fer".
Repeteixo que l'important és preservar la cultura pròpia, però de vegades és molt difícil veure la línea que separa el preservar de ser "retrógrados".
La globalització fa por, si, però més en fa el tancar-se als canvis i a allò que ens és desconegut. Si ens tanquem en banda i no volem acceptar que hi ha costums d'altres cultures que agraden i que s'estàn assolint, el que provocarem és que es quedin ben arrelades com una mala herba a la que per més que es rabassi, sempre torna sortir.
El millor en alguns casos és allò de: "al enemigo puente de plata", i així un pot anar agafant allò que li interessa. Estic segura que així senyores i senyors és com s'evoluciona, i aquestes petites apertures, són el que posteriorment permeten innovar.
Però açò només és una reflexió............

Bishnum Kumary

Aqui vos deixo l'esgarrifant testimoni d'una filleta que a l'edat de nou anys va ser venuda com a esclava pel seu pare a una família que la van maltractar. Per sort la història va acabar bé i actualment la potcontar i ajudar amb el seu exemple a moltes filletes Nepalís que com ella son venudes com esclaves. És una entrevista que va fer na Mariló Montero i és un testioni molt interessant.
No vos o podeu perdre!

La mañana de La 1 - 11/10/12

• La mañana de La 1 - 11/10/12

Por que los niños se aburren en la escuela?

Navegant, navegant he trobat aquesta entrevista de Eduard Punset a Sir Ken Robinson. El recordeu?  És el mateix que va fer aquella conferència tant interessant que dèia que ses escoles maten la creativitat. Tambe el podeu veure al meu blog a l'apartat de: VIDEOS INTERESSANTS.
És mooooolt interessant, tant per mestres amb actiu, com per futurs mestres, com per pares i mares.
Esper que vos agradi!

La educación prohibida

Un fantàstic testimoni de la realitat escolar que vivim actualment.

A en Pito amb amor

(Aquesta carta la vaig escriure i la va llegir na Sefa, sa meva germana, al funeral den Pito que va ser dia 6 de Juliol del 2009)

Estimat Pitet:

Fa dotze anys vas arribar a sa vida de na Gore, ben plantós i vas omplir d'amor, esperança i alegries una casa que fins aquell moment havia patit massa.

A Maó tothom te coneixia, ja que sa teva feina durant trenta anys com a municipal de la ciutat, t'havia fet conegut per tots com en "Pito es saig".

S'entrada a sa família d'un home com tu: alegre, feiner, servicial, pacient,.... va suposar s'arribada d'una bona dosi d'optimisme i molt prest te convertires en un bon pare per na Goretti, i te vas consolidar com el company perfecte i inseparable de na Gore. Així ens varem enamorar tots de tu, i amb el teu caràcter sempre content te vas convertir en un alaurenc més, passant de ser en Pito es saig, a ser en Pito de na Gore.

Fa cins anys sa vida va voler que li demostrassis, un cop més, sa teva valentia, i fent gala d'un esperit de lluita i sacrifici, has batallat com un campió contra una malaltia, que finalment t'ha guanyat, però que si pogués xerrar, te diria allò de: "grandíssim! ho has estat mal d'escatar!".

Li has plantat cara al càncer i a la fi t'has mort amb la dignitat que dóna quan un fa tot allò que pot i més.

Per fí començaràs un nou camí que esperam te retrobi amb els teus éssers estimats. Podràs abrassar a ta mare, a ton pare, a sa teva germana, esper que en Tòful i na Nacarina també te surtin a camí, i qui no te diu que fins i tot en Carlos es Loco, ginet en mà, no t'esperi per acompanyar-te en sa teva nova vida.

Els que quedem t'anyorarem, na Gore te plorarà i molt, na Goretti per qui has estat com un pare, te tindrà com el seu referent patern. Però entre pena i pena, no podrem evitar somriure recordant aquell home que sempre tenia una paraula amable, i un "xiste" a punt per fer. Un home  a qui l'emocionaven ses havaneres i sa música que recorda a la mar.

Pito, parteix tranquil que ha estat una alegria coneixer-te i un plaer que hagis format part de les nostres vides durant tots aquests anys.

Descansa en pau.