Carta publicada al diari Menorca el Divendres 28 de Març del 2008
per Natàlia Vinent Mascaró
S´altre dia, després de dinar exactament, ho tenia tot bé; s´escurada aclarideta, els meus fills dormien la migdiada, la casa neta…tot era perfecte. Però no feien la novel.la. Justament! Per una estona que tenc per seure tranquil.lament!
Tot i això, no estaba disposada a sacrificar la meva hora d´esbarjo fent coses de casa, que sempre n´hi ha per fer. Així és que vaig decidir recorrer a sa meva col.lecció de revistes per a dones modernes, actuals, intel.ligents, sofisticades, madures… i en vaig escollir una a l´atzar; tot en gros, totes parlen dels mateixos temes. Vaig començar a fullejar-la i de repent un article va cirdar la meva atenció. Parlava de posar-se perfecte per a l´estiu i ens detallava una sèrie d´exercicis, cremes i aliments amb els que aconsiguiriem estar “Perfecta en 24 pasos”, com deia el títol. – Són moltes passes- vaig pensar, però el meu cap va començar a plantejar-se què és realment per a jo la perfecció.
Per tal d´aclarir-me un poc les idees vaig agafar en Pompeu per saber què és segons el diccionari ser o estar perfecte-a. No contenta amb açò, vaig consultar un llibre de frases dites per personatges importants al llarg de la historia, per tal de saber què en pensen els il.lustrats sobre el tema.
Després de llegir opinions d´uns i d´altres, vaig elaborar la meva particular definició del que és la perfecció.
La perfecció és un concepte totalment subjectiu que es va formant a partir d´una sèrie d´experiències, gustos i valors, personals. Evoluciona a mide que ho fa la persona, per tant pot estar sotmès als canvis que pugui patir l´individu. Depèn per tant, de l´estat més o manco positiu segons amb el qual s´observa aquella persona, record, situació, obra d´art,… i no té una durada establerta quant a temps.
Me vénen al cap un parell d´exemples:
Imagina que un matí t´has aixecat totalment relaxada. Has ben descansat i estàs especialmente contenta tot i que no en saps el motiu. Has berenat tranquil.lament, estàs sola a casa… i te mires al mirall. Portes el xandall i els cabells agafats en una cua i el mirall te torna la imatge d´una dona, tu, que estàs estupenda i molt afavorida i trobes que aquell xandall te queda perfecte. El vestuari és el mateix de tot l´hivern, tu també quilo amunt quilo avall. Doncs per què avui me veig tant guapa i l´altre dia amb la mateixa indumentària era poc i més que el “yeti”? La resposta és que l´altre dia estaves de mal humor i avui estàs esplèndidament positiva. Possiblement aquest estat meravellós desapareixerà quan surtis al carrer i una veïna a la que fa molt de temps que no veies te digui:- Oi! Que guapa que estàs, que estàs embarassada?- i tu li contestis amb un gran somrís mentre penses si ella s´ha mirat realment al mirall: - Oh no! És que…- però la veïna no te deixa acabar perquè ella ho sap tot i t´interromp amb un:- Ah! Que has engreixadet un poc?-; i ja per acabar amb l´interrogatori en un intent de fugir per no fer un disbarat el teu enginy te sorprèn dient-li a l´estimada senyora: - Doncs he perdut 10 quilos- i te quedes tant a gust mentre el teu cervell crida- “toma esa!”-, pensant que aquella mentida provocarà, almanco, que la senyora es quedi preocupada per si ha de revisar-se la vista o no. Però quan creus que tot ha acabat i que podràs continuar amb el teu “happy day”, la veïna, no contenta inicia un nou cop d´efecte dient:- Idò deu ser es xàndall. No te´l posis més que te fa més grasseta-. Després d´aquest cop baix, les opcions són dues: o bé li fots es puny enmig de sa cara, o bé recordant que tu sí ets una senyora li dius molt amablement i respirant, primer comptant fins a deu:- Me sap greu però fris molt. Estic contenta d´havetr-te vist-. I t´acomiades pensant que la próxima vegada que la vegis has de canviar d´acera o fingir que estàs parlant pel móvil, o alguna cosa t´hauràs d´enginyar per no tornar a patir-la.
Un altre exemple que vos puc donar sobre la perfecció subjectiva és aquell en el que un vespre després d´un dia esgotador te trobes que són les vuit i mitja i tens els fillets dutxats, sopats i al llitet. Es teu home i tu podeu seure al sofà agafadets com a nuvis i veure la tele o xerrar tranquil.lament, si m´apures, bevent una copeta de bon vi. No necessites res més. És un moment perfecte. Però a lo millor aquesta situació idíl.lica durarà fins que es teu homo faci un comentari com:- Bonu! Si avui dónen el Barça!-, quedant tot l´encanteri esformicat com un mirall romput.
Per tant després d´aquestes reflexions vaig arribar a una sèrie de conclussions bastant importants:
La primera és que la perfecció existeix i es troba en nosaltres mateixos, però està amagada i de nosaltres depén que surti més o menys vegades.
La segona és que és una manifestació momentània i ens fa somriure. Ens omple el cor de satifacció i ens fa sentir feliços provocant-nos una sensació de plenitud emocional.
La darrera però no menys important és que tenint en compte que quan visquem un moment de perfecció segurament vindrà algú per espanyar-lo, més ens val ben gaudir-los quan es presentin, i procurar que ho facin més vegades. Només així ens procurarem una existencia perfectament perfecta.
