El blog de na Natàlia

Com creixen....

Avui m'ha passat una cosa molt curiosa que havia de passar més prest que tard, tot i que jo desitjava que fos més tard que ja.

Resulta que avui matí sa meva filla gran, na Marina, ens ha reunit al seu pare i a jo dins el menjador, ha tancat la porta, ens ha fet seure al sofà i molt parsimoniosament ens ha dit: "Papà i mamà, tenc una cosa molt important a dir-vos".

Noltros ens hem quedat esperant en silenci intrigats per descobrir el que una filleta de vuit anys ens podia dir que necessités tant de misteri.

"Ja sé que voltros sou el reis". Aquesta ha estat sa seva sentència que personalment m'ha caigut com un jerro d'aigua freda.

Quan li he demanat com ho ha sabut m'ha dit que ha anat fermant caps i que com que ella és molt observadora, ha anat escoltant sobretot coses que no li resultaven prou coherents; com per exemple que jo insistís tant en que enguany els reis no tenen euros i no podem demanar coses cares i que no siguin de profit.

En teoria, reflexionava ella en veu alta, si els reis ténen el poder de dur regals a tot el món en un vespre, possiblement no tindrien pegues a l'hora d'aconseguir tots els desitjos de totes les persones del món, per tant açò de no poder, sembla un concepte bastant impossible per unes persones que poden aconseguir l'impossible.

I un darrera l'altre, na Marina ens ha anat donant diversos motius pels quals ha arribat a l'òbvia conclussió.

Davant la descoberta d'aquesta "dolça mentida", jo li he explicat que efectivament els reis som els pares i que tampoc existeixen ni el Pare Noel, ni el "ratoncito Perez" resposta que l'ha aliviada bastant, per cert, ja que ens ha confessat que la idea de tenir una rata remenant per davall del seu coixí no era l'ideal de company d'estudi.

Un cop ha quedat aclarit tot això hem convingut en que el secret continuarà sa i estalvi perquè els seus germans petits no poden saber res, i a més l'hem convidada a participar de la farsa i a mantenir la mateixa il.lusió que ha tingut fins ara, però a partir d'aquest instant, aquesta il.lusió es convertirà en saber quin regal li donarem, i ajudar-nos a nosaltres a preparar els regals dels seus germans.

Després, com no podia ser menys, com a mare, m'ha agafat una immensa pena al pensar que la meva filla a perdut part de la inocència que els fa ser infants. La meva petita s'està convertint en una personeta molt observadora, molt llesta i molt intel.ligent, capaç d'anar treguent les seves pròpies conclusions, i això en part m'alegra perquè és el que vull, tenir uns fills que siguin capaços de treure les seves conclusions arràn d'enraonar i observar les coses, però també pena perquè amb aquest descobriment es perd una part grossa de la infància més tendre i inocent.

Campanya contra la fam. Molt interessant!

En un dia tant rehivindicatiu com el d'avui hi treu parlar de compartir i de solidaritzar-se.
Per això m'ha semblat molt interessant aquest vídeo breu, que és més un anunci, però l'important és el que demostra. Que les persones tenen l'instint de compartir des de ben petits. I dic instint, perquè es va fer un estudi i es va proposar un experiment amb un nombre d'infants i aixi ho van demostrar.
Pero prou paraules, que una imatge val mes que mil paraules.
Que ho disfruteu...

Diversidad en las familias

En l'assignatura de Família i escola, per fi hem pogut veure aquest fantàstic vídeo sobre les famílies.

"Diversidad en las familias"és el títol d'aquest document que vos presento i que està protagonitzat per infants i les seves famílies. Des de les pròpies paraules dels infants i des de la senzillesa de la mirada dels seus ulls, aquest documental ens fa testimonis de la realitat d'un grup d'infants que ens parlen de les seves famílies tant normals i corrents des dels seus ulls, però tant diverses i fins i tot criticades des dels ulls d'una gran part de la societat.

És un testimoni que resulta trist en alguns casos i alegre en altres, però que tots comparteixen la mateixa cosa: infants que viuen amb una família i que se senten estimats i valorats per la seva família perquè els cuiden i els protegeixen.

Una preciosa ullada a la diversitat familiar que ens enriqueix i ens aporta testimonis de primera ma.

Gràcies a totes les famílies que van participar en aquest projecte.

Alguns dels molts moments màgics viscuts durant el que va de carrera...

NIT DE HALLOWEEN

Alguna vegada vos heu demanat d'on vénen les tradicions? Jo ho he fet moltes i la veritat és que resulta bastant difícil averiguar els origens d'algunes d'elles perquè no hi ha cap constància per escrit de com van sorgir.
Prefereixo imaginar que les tradicions vénen de la costum adquirida de fer i repetir les coses any rera any i a la fi es queden arrelades en la societat.
Però per què s'adopten unes tradicions i no altres? Quin és el factor determinant que fa que trobem que el fet d'anar al cementiri amb flors i fer bunyols , sigui més políticament correcte que disfressar-se dia 31 de monstre i sortir a fer por pel carrer ? la resposta és difícil perquè possiblement no n'hi ha una de prou valuosa, però convida a la reflexió.
Personalment crec que les tradicions sorgeixen així, és a dir, una cosa que en un principi agrada a una minoria, i es va repetint cada any i cada cop agrada a més gent fins que arriba un moment en que ja son tants els que ho fan que la resta ho accepten i adopten com a propi. Més o manco vindria a ser el que va fer l'esglèsia amb el cristianisme, per posar un exemple.
Seguint amb la nit de les bruixes, imaginem que d'aquí a cinquanta anys, s'hagi instaurat la costum que dia 31 la gent es disfressa de personatges terrorífics i surt al carrer a assustar a la gent i celebra la nit de tots sants reunida amb amics o família i s'expliquen històries de por i recorden de passada als seus éssers estimats que ja no hi són. I a l'ondemà, tots mudats i fora máscares perquè ens anem al cementiri ram de flors en mà, a honrar els nostres difunts, deixant açò sí, el plat de bunyols preparat per quan tornem de la visita al cementiri. Amb el pas del temps s'hauria convertit en una manifestació cultaral tant normal i acceptada com qualsevol altra.
Però també podria passar que d'aquí a cinquanta anys estiguem igual que ara o pitjor, perquè ens haurem passat els darrers cinquanta anys criticant a la gent que celebrem halloween perquè no se vol acceptar que les costums també canvien o millor dit evolucionen.
Som mare i tenc molt clar que hem de preservar els arrels de la nostra cultura i hem d'anar molt alerta amb la globalització i l'americanització. Però d'aquí a reprovar tot el que ve de fora n'hi ha un tros ben gros. Com amb tot hem de saber veure-li el punt d'equilibri.
Però personalment segueixo pensant que la realitat és molt més simple i el fet de celevrar halloween pels que no som de la cultura anglesa no deixa de ser una excusa més per disfressar-nos, reunir-nos amb els amics i passar-nos-ho bé.
De fet crec que si els nostres ancestres no haguessin adoptat idees d'altres cultures i no les haguessin acomodat a la seva forma de viure, avui en dia possiblement no parlariem de patrimoni cultural, perquè no en tindriem, ja que ens hauriem quedat amb allò de:"Açò no, que no és nostro i no ho hem de fer".
Repeteixo que l'important és preservar la cultura pròpia, però de vegades és molt difícil veure la línea que separa el preservar de ser "retrógrados".
La globalització fa por, si, però més en fa el tancar-se als canvis i a allò que ens és desconegut. Si ens tanquem en banda i no volem acceptar que hi ha costums d'altres cultures que agraden i que s'estàn assolint, el que provocarem és que es quedin ben arrelades com una mala herba a la que per més que es rabassi, sempre torna sortir.
El millor en alguns casos és allò de: "al enemigo puente de plata", i així un pot anar agafant allò que li interessa. Estic segura que així senyores i senyors és com s'evoluciona, i aquestes petites apertures, són el que posteriorment permeten innovar.
Però açò només és una reflexió............

Bishnum Kumary

Aqui vos deixo l'esgarrifant testimoni d'una filleta que a l'edat de nou anys va ser venuda com a esclava pel seu pare a una família que la van maltractar. Per sort la història va acabar bé i actualment la potcontar i ajudar amb el seu exemple a moltes filletes Nepalís que com ella son venudes com esclaves. És una entrevista que va fer na Mariló Montero i és un testioni molt interessant.
No vos o podeu perdre!