Por que los niños se aburren en la escuela?

Navegant, navegant he trobat aquesta entrevista de Eduard Punset a Sir Ken Robinson. El recordeu?  És el mateix que va fer aquella conferència tant interessant que dèia que ses escoles maten la creativitat. Tambe el podeu veure al meu blog a l'apartat de: VIDEOS INTERESSANTS.
És mooooolt interessant, tant per mestres amb actiu, com per futurs mestres, com per pares i mares.
Esper que vos agradi!

La educación prohibida

Un fantàstic testimoni de la realitat escolar que vivim actualment.

A en Pito amb amor

(Aquesta carta la vaig escriure i la va llegir na Sefa, sa meva germana, al funeral den Pito que va ser dia 6 de Juliol del 2009)

Estimat Pitet:

Fa dotze anys vas arribar a sa vida de na Gore, ben plantós i vas omplir d'amor, esperança i alegries una casa que fins aquell moment havia patit massa.

A Maó tothom te coneixia, ja que sa teva feina durant trenta anys com a municipal de la ciutat, t'havia fet conegut per tots com en "Pito es saig".

S'entrada a sa família d'un home com tu: alegre, feiner, servicial, pacient,.... va suposar s'arribada d'una bona dosi d'optimisme i molt prest te convertires en un bon pare per na Goretti, i te vas consolidar com el company perfecte i inseparable de na Gore. Així ens varem enamorar tots de tu, i amb el teu caràcter sempre content te vas convertir en un alaurenc més, passant de ser en Pito es saig, a ser en Pito de na Gore.

Fa cins anys sa vida va voler que li demostrassis, un cop més, sa teva valentia, i fent gala d'un esperit de lluita i sacrifici, has batallat com un campió contra una malaltia, que finalment t'ha guanyat, però que si pogués xerrar, te diria allò de: "grandíssim! ho has estat mal d'escatar!".

Li has plantat cara al càncer i a la fi t'has mort amb la dignitat que dóna quan un fa tot allò que pot i més.

Per fí començaràs un nou camí que esperam te retrobi amb els teus éssers estimats. Podràs abrassar a ta mare, a ton pare, a sa teva germana, esper que en Tòful i na Nacarina també te surtin a camí, i qui no te diu que fins i tot en Carlos es Loco, ginet en mà, no t'esperi per acompanyar-te en sa teva nova vida.

Els que quedem t'anyorarem, na Gore te plorarà i molt, na Goretti per qui has estat com un pare, te tindrà com el seu referent patern. Però entre pena i pena, no podrem evitar somriure recordant aquell home que sempre tenia una paraula amable, i un "xiste" a punt per fer. Un home  a qui l'emocionaven ses havaneres i sa música que recorda a la mar.

Pito, parteix tranquil que ha estat una alegria coneixer-te i un plaer que hagis format part de les nostres vides durant tots aquests anys.

Descansa en pau.

A na Gore

(carta publicada al Menorca el 9 de gener del 2011)

Estimada Gore:

Voldria escriure sa carta més polida que ningú hagi pogut llegir mai, perquè te la mereixes, i coses bones a dir n'hi ha moltes, però només tenc un paper.

Segurament n'hi hauria prou amb un bolero de los Panchos que tant t'agradaven, per resumir el que ha estat sa teva vida, perquè una cosa és certa: has tingut una vida curta però molt intensa.

Has estat una dona lluitadora, però te va tocar massa prest anar a la guerra, quan amb 32 anys en Rafel, es papà de na Goretti, vos va deixar aquell fatídic dia i sa filleta només tenia 3 anys. Però tu vas ser valenta i tot ho vas treure endavant.

Després quan va arribar en Pito vos va omplir sa vida d'il.lusions i alegries que tant necessitàveu, i vos vàreu convertir en una família preciosa i molt unida.

Però una altra vegada sa mala sort va voler que tanta felicitat tingués un punt i final; i en Pito amb la seva mort deixà una immensa pena i molta solitud que no t'han deixat lliure.

I al final aquest cor teu que tant ha estimat i tant ha lluitat, no ha resistit. A lo millor és com diu una cançó i "s'ha espanyat de tant emprar-lo".

Per na Goretti no passis cap pena, ha perdut una gran mare, sí, però li deixes set concos i set ties i un bon nombre de cosins i bona gent que l'ajudarem, recolzarem i estimam com si fos una filla o germana més.

Vull creure que quan arribis a sa llum trobaràs a qui vols veure i m'imagin que t'esperaran en fila i podràs anar saludant a tothom: sa mamà, es papà, s'àvia, n'Otto, en Rafel,... i quan hagis saludat a tothom, veuràs com t'espera ben mudat, a punt d'anar de festa, en Pito, es teu gran i únic amor.

Descansa en pau.

SETMANA DE FESTES

(Carta publicada al Menorca l'Agost del 2008)

per Natàlia Vinent Mascaró

Per fi s'atraca Sant Llorenç!

Sembla que va ser ahir quan sentíem repicar ses campanes i partíem es meu homo i jo carregats de motxilles amb infants( en Francesc tenia un mes justet de vida), i ja ha passat un any amb totes ses seves alegries i penes....

Es capvespre que es meu homo va arribar a casa, programa 2008 en mà, me va venir a sa memòria sa meva infància al Cine Espanya. M'enrecord que quan ens duien es programa de festes ma mare me cridava:"Natalieta ja han duit es programa!". Com una bala corria a cercar-lo i anava a l'encontrede sa meva s'àvia per a llegir-li tot el contingut d'aquells paperets plens d'il.lusió i alegria.

Amb el temps aquella lectura es va convertir en un ritual que es va repetir després amb ma mare quan s'àvia es va morir. Amb ma mareta també morta, he fet el ritu amb les meves filles, i he de confessar que enguany igual que cada any, tampoc he pogut acabar de llegir perquè un puny m'ofega el coll provocant que unes llàgrimes em creuin la cara. I és que a mide que feim anys, les festes es tornen tristes perquè sempre falla algú i ens entristeix l'anyorança d'aquells éssers tant estimats. I és així. Però hem de fer l'esforç i convertir la tristor en melangia tot i que igualment serà inevitable controlar les llàgrimes del record.

Enguany, com cada Sant Llorenç, he fet net sa casa a fons, per  a rebre el patró amb sa millor cara. Faré coques i couré xocolati per a rebre els meus convidats. Enguany per primera vegada en molts anys els veïns des meu carrer enramarem i farem festa per celebrar tantes coses que s'han de celebrar i de vegades no ho celebrem.

Ses festes majors ens donen l'excusa perfecta per a brindar per tot allò pel que no hem brindat abans: pels que som d'aquí i els que són de fora, pels que han nascut i els que s'han anat, pels joves i els no tant joves, pels que esteim sans i els que no hi estan tant, pels nostres ascendents i per la nostra descendència, pel que fa feina i pel que pot descansar, pel que està enamorant i pel que no s'enamora, pel que està trist i pel que vol riure, per  a tots i totes els que teniu algun motiu per celebrar, aprofitau aquest Sant Llorenç per fer-ho, perquè no sabem si l'any que ve hi serem  per a celebrar-ho.

Que tingueu unes bones festes de Sant Llorenç.

UN GENER TRIST

(Carta publicada al Menorca el Febrer del 2008)

Per Natàlia Vinent Mascaró

Si faig memòria i mir enrera, crec que durant molts anys el mes de gener ha estat un dels meus preferits. És el mes dels regals perquè vénen els reis i tres dies després és el meu aniversari (33 ja); és el mes de la il.lusió perquè amb l'arribada del nou any ens hem proposat fer o deixar de fer moltes coses i esteim entusiasmats per aconseguir-ho. És el mes de les rebaixes i podem innovar un poc el vestuari; és el mes més fred pels qui ens agrada quedar a casa davant l'estufeta.....és definitivament, un mes especial.

Però enguany no puc dir el mateix. El mes de gener va començar enduent-se vides: vides tràgicament joves, vides no tant joves però encara amb camí per fer, vides més madures...., i així fins a disset, si no vaig errada. Enguany gener no ha estat fred, però ens ha gelat la sang. Ha fet solet, però tot s'ha vist gris. Ha estat molt humid, però ens ha secat els ulls de tant de plorar. El mes de gener ha estat llarg, cruel i trist, molt, molt trist.

I arribant finals de gener trobem que "para colmo" com diuen, acabarà amb la frivolitat i l'alegria del carnaval. És com si ens vulgui dir: "Eh! que aixó segueix!, ho hem de passar tot avant! No podeu perdre es tren!"

Escrivint aixó me ve al cap una anècdota d'aquests dies passats, quan me vaig trobar en una botiga comprant teles per carnaval per fer les disfresses dels meus fills, i al mateix temps li demanava a la dependenta una brusa blanca per dur al funeral del meu pare. En aquell moment vaig pensar: "Que ho veus quines contradiccions que te sa vida". Però és que és així!, tot ha de seguir es seu curs. La mort i la vida van agafats de la maneta igual que la pena i l'alegria. No es pot entendre la una sense l'altre perquè no es valora una sense tenir present l'altre. Hem de seguir caminant perquè vindran moltes primaveres i molts estius, però també vindrà de tan en tant algún gener, esperem no tant dolent com aquest. I cada die ens hem d'aixecar, i anar a escola... i viure. Cada dia hem de viure i com deia Grouxo Marx "Hem de VIURE tots els dies de la nostra vida"; i ho hem de fer amb majúscules, perquè no sabem quan pot aparèixer un altre gener....

El que ens ha passat, ens agradi o no, no es pot canviar. Açò és el que hi ha, no ho hem pogut triar, però a partir d'ara sí que podem triar i hem d'escollir mirar per envant, sense oblidar el que tenim darrera. El passat ens ha de servir de guia per aprendre i afrontar el futur amb la saviessa que ens aporta l'experiència. Hem de mirar enrere amb l'amor i la templança que es mereixen els records que sempre hi seran per quan els necessitem. No ens han de servir per fer-nos mal, sinó per recomfortar-nos com una maternal abraçada.

Estic contenta que el gener ha arribat a la fi i que hagi començat un mes nou, perquè com si d'una nova vida es tractàs, febrer ha entrat amb la il.lusió i l'esperança que ens va prendre gener.

Estic contenta que hagi vingut febrer perquè la meva filla gran farà quatre anys, i ho ben celebrarem perquè la vida és així, els que se'n van vull creure que  comencen un nou camí, i els que quedam hem de VIURE i disfrutar del que ens queda de vida....