NIT DE HALLOWEEN
Alguna vegada vos heu demanat d'on vénen les tradicions? Jo ho he fet moltes i la veritat és que resulta bastant difícil averiguar els origens d'algunes d'elles perquè no hi ha cap constància per escrit de com van sorgir.
Prefereixo imaginar que les tradicions vénen de la costum adquirida de fer i repetir les coses any rera any i a la fi es queden arrelades en la societat.
Però per què s'adopten unes tradicions i no altres? Quin és el factor determinant que fa que trobem que el fet d'anar al cementiri amb flors i fer bunyols , sigui més políticament correcte que disfressar-se dia 31 de monstre i sortir a fer por pel carrer ? la resposta és difícil perquè possiblement no n'hi ha una de prou valuosa, però convida a la reflexió.
Personalment crec que les tradicions sorgeixen així, és a dir, una cosa que en un principi agrada a una minoria, i es va repetint cada any i cada cop agrada a més gent fins que arriba un moment en que ja son tants els que ho fan que la resta ho accepten i adopten com a propi. Més o manco vindria a ser el que va fer l'esglèsia amb el cristianisme, per posar un exemple.
Seguint amb la nit de les bruixes, imaginem que d'aquí a cinquanta anys, s'hagi instaurat la costum que dia 31 la gent es disfressa de personatges terrorífics i surt al carrer a assustar a la gent i celebra la nit de tots sants reunida amb amics o família i s'expliquen històries de por i recorden de passada als seus éssers estimats que ja no hi són. I a l'ondemà, tots mudats i fora máscares perquè ens anem al cementiri ram de flors en mà, a honrar els nostres difunts, deixant açò sí, el plat de bunyols preparat per quan tornem de la visita al cementiri. Amb el pas del temps s'hauria convertit en una manifestació cultaral tant normal i acceptada com qualsevol altra.
Però també podria passar que d'aquí a cinquanta anys estiguem igual que ara o pitjor, perquè ens haurem passat els darrers cinquanta anys criticant a la gent que celebrem halloween perquè no se vol acceptar que les costums també canvien o millor dit evolucionen.
Som mare i tenc molt clar que hem de preservar els arrels de la nostra cultura i hem d'anar molt alerta amb la globalització i l'americanització. Però d'aquí a reprovar tot el que ve de fora n'hi ha un tros ben gros. Com amb tot hem de saber veure-li el punt d'equilibri.
Però personalment segueixo pensant que la realitat és molt més simple i el fet de celevrar halloween pels que no som de la cultura anglesa no deixa de ser una excusa més per disfressar-nos, reunir-nos amb els amics i passar-nos-ho bé.
De fet crec que si els nostres ancestres no haguessin adoptat idees d'altres cultures i no les haguessin acomodat a la seva forma de viure, avui en dia possiblement no parlariem de patrimoni cultural, perquè no en tindriem, ja que ens hauriem quedat amb allò de:"Açò no, que no és nostro i no ho hem de fer".
Repeteixo que l'important és preservar la cultura pròpia, però de vegades és molt difícil veure la línea que separa el preservar de ser "retrógrados".
La globalització fa por, si, però més en fa el tancar-se als canvis i a allò que ens és desconegut. Si ens tanquem en banda i no volem acceptar que hi ha costums d'altres cultures que agraden i que s'estàn assolint, el que provocarem és que es quedin ben arrelades com una mala herba a la que per més que es rabassi, sempre torna sortir.
El millor en alguns casos és allò de: "al enemigo puente de plata", i així un pot anar agafant allò que li interessa. Estic segura que així senyores i senyors és com s'evoluciona, i aquestes petites apertures, són el que posteriorment permeten innovar.
Però açò només és una reflexió............
Bishnum Kumary
Aqui vos deixo l'esgarrifant testimoni d'una filleta que a l'edat de nou anys va ser venuda com a esclava pel seu pare a una família que la van maltractar. Per sort la història va acabar bé i actualment la potcontar i ajudar amb el seu exemple a moltes filletes Nepalís que com ella son venudes com esclaves. És una entrevista que va fer na Mariló Montero i és un testioni molt interessant.
No vos o podeu perdre!
No vos o podeu perdre!
Por que los niños se aburren en la escuela?
Navegant, navegant he trobat aquesta entrevista de Eduard Punset a Sir Ken Robinson. El recordeu? És el mateix que va fer aquella conferència tant interessant que dèia que ses escoles maten la creativitat. Tambe el podeu veure al meu blog a l'apartat de: VIDEOS INTERESSANTS.
És mooooolt interessant, tant per mestres amb actiu, com per futurs mestres, com per pares i mares.
Esper que vos agradi!
És mooooolt interessant, tant per mestres amb actiu, com per futurs mestres, com per pares i mares.
Esper que vos agradi!
A en Pito amb amor
(Aquesta carta la vaig escriure i la va llegir na Sefa, sa meva germana, al funeral den Pito que va ser dia 6 de Juliol del 2009)
Estimat Pitet:
Fa dotze anys vas arribar a sa vida de na Gore, ben plantós i vas omplir d'amor, esperança i alegries una casa que fins aquell moment havia patit massa.
A Maó tothom te coneixia, ja que sa teva feina durant trenta anys com a municipal de la ciutat, t'havia fet conegut per tots com en "Pito es saig".
S'entrada a sa família d'un home com tu: alegre, feiner, servicial, pacient,.... va suposar s'arribada d'una bona dosi d'optimisme i molt prest te convertires en un bon pare per na Goretti, i te vas consolidar com el company perfecte i inseparable de na Gore. Així ens varem enamorar tots de tu, i amb el teu caràcter sempre content te vas convertir en un alaurenc més, passant de ser en Pito es saig, a ser en Pito de na Gore.
Fa cins anys sa vida va voler que li demostrassis, un cop més, sa teva valentia, i fent gala d'un esperit de lluita i sacrifici, has batallat com un campió contra una malaltia, que finalment t'ha guanyat, però que si pogués xerrar, te diria allò de: "grandíssim! ho has estat mal d'escatar!".
Li has plantat cara al càncer i a la fi t'has mort amb la dignitat que dóna quan un fa tot allò que pot i més.
Per fí començaràs un nou camí que esperam te retrobi amb els teus éssers estimats. Podràs abrassar a ta mare, a ton pare, a sa teva germana, esper que en Tòful i na Nacarina també te surtin a camí, i qui no te diu que fins i tot en Carlos es Loco, ginet en mà, no t'esperi per acompanyar-te en sa teva nova vida.
Els que quedem t'anyorarem, na Gore te plorarà i molt, na Goretti per qui has estat com un pare, te tindrà com el seu referent patern. Però entre pena i pena, no podrem evitar somriure recordant aquell home que sempre tenia una paraula amable, i un "xiste" a punt per fer. Un home a qui l'emocionaven ses havaneres i sa música que recorda a la mar.
Pito, parteix tranquil que ha estat una alegria coneixer-te i un plaer que hagis format part de les nostres vides durant tots aquests anys.
Descansa en pau.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
