Reflexions sobre la conferència de Carles Perellada

SOMNIAR PER INNOVAR Carles Perellada Reflexions sobre la conferència Són moltes les idees interessants que Carles Perellada presenta a la seva conferència. Personalment hi ha hagut unes quantes que m´han fet reflexionar molt. Intentaré exposar-les breument. En primer lloc m´agrada la idea que l´escola sigui un espai on ens cuiden el que més ens importa en la vida; aquesta mateixa idea la vaig llegir en un preciós article de Carles Soldevila on parlava que s´estimava molt els educadors dels seus fills perqué li cuidaven els éssers que més s´estima en el món. Aquí Perellada ens presenta la mateixa idea, la qual compartesc com a mare que som i n´estic profundament d´acord. Jo també estimo els i les educadores dels meus fills perqué m´ajuden en la difícil tasca d´educar-los i formar-los; essent així, com no els podria estimar? Si són unes persones importantíssimes pels meus fills. Una altra idea que me crida l´atenció poderosament és quan parla que l´escola no perdi l´orientació. Això me recorda al que moltes vegades li he sentit dir a na Cristina Moll, la nostra professora de “Intervenció Eductiva”, quan ens parla que les escoles han de dur a terme un projecte educatiu molt meditat i debatut, que s´ha d´anar sotmetent a revissió i anàlisi constant, per tal d´anar millorant aspectes. És tant important que ha de suposar un compromís per part de totes les persones que treballen en un centre. I el que és més important, aquest compromís ha de suposar tenir un millor criteri a l´hora de prioritzar certs aspectes de la vida escolar. I consider que per adquirir aquest criteri és necessària una acurada observació i anàlisi de la situació i una posterior reflexió conjunta per tal de millorar per tal de millorar i canviar si cal, el procés educatiu. M´encanta la idea que l´escola ha de ser un espai generador de somnis. Consider importantíssima aquesta recomanació, ja que pens que en l´etapa d´infantil es fa, però quan els infants arriben a primària, aquests somnis queden totalment esborrats, i és molt trist que infants de 6 anys, els facem obrir de repent els ulls i que s´olvidin de racons de jocs, de classes plenes de color i alegria, de passadissos enramats,... me ve al cap el fet que ahir ens convidaren a l´escola dels meus fills a una jornada de portes obertes. Me va sorprendre la fantàstica decoració del passadís de la zona d´educació infantil. Han estat treballant tot el trimestre amb un llibre que es diu “Els colors de l´Àfrica”. Tot el passadís estava ple d´arbres de diferents colors i animals de la selva també de molts colors. La decepció va ser gran quan pujarem a la zona de primària. El passadís té les mateixes dimensions que el de infantil però estava totalment buit de decorats. En aquell moment me va venir al cap el que havia llegit fèia poc sobre la concepció dels espais a les escoles de Reggio Emilia; la idea de deixar emprentes de treballs passats, la idea d´aquells murs plens d´aprenentatges mesclats amb art. La concepció de les parets com un element educatiu més. Supòs que totes aquelles imaginacions meves es varen fer presents en el meu rostre de decepció, i la meva filla es va posar a plorar quan va comprovar , a través de la meva expressió, que el seu passadís no era ni la meitat de bonic que el dels seus germans. Fins i tot la tutora de primer es va dirigir a noltros amb una mica de “vergonya” si vols, i ens va confessar que havia penjat quatre murals de dins la classe per no deixar el passadís nu. Després tranquil.lament vaig recordar fragments d´ aquesta conferència de Perellada i vaig pensar: on és l´espai de somnis a l´espai escolar de la meva filla que només té sis anys? Com preténen que li expliqui que perque fa primer s´han d´acabar els colors i la fantasía, si jo, la seva mare amb 35 anys, encara me permet el luxe de somniar desperta? Com volem tallar amb les fantasies que s´han anat fabricant els propis infants al llarg de sis, set o vuit anys, si nosaltres com a adults que som, ens permetem encara “volar” amb alguns aspectes perque considerem que així ens facil.litem la vida? I quan dic aixó de “volar” pens en la creença que algunes persones tenim sobre que hi ha vida després de la mort, o que si juguem a la loteria cada setmana un dia treurem,... i un llarg etzètera de coses que ens fan creure que la vida és millor. Un altre aspecte que m´ha fet pensar molt és quan ens demana si es pot innovar eternament. Jo crec que quan trobem la resposta, si és que la trobem, hauriem d´afegir: és convenient innovar eternament? Consider que tot el que sigui innovar a partir d´una acurada observació, anàlisi i interpretació de la realitat i posterior reflexió, si, en cas que faci falta. Ara bé, innovar pel fet que estem cansats de fer el mateix no. Estic totalment d´acord que els infants d´ara no són els mateixos de fa trenta anys, però tampoc crec que la innovació “gratüita” sigui el més convenient. Quan parlo de innovació gratüita, m´estic referint a la innovació sense fonaments. Prendré com a exemple les escoles de Reggio Emilia. La meva qüestió és si les innovacions a aquestes escoles capdavanteres, és producte de la reflexió, l´anàlisi i la pròpia necessitat d´innovar, o si pel contrari s´innova perque és el que tothom espera que facin, i es vegin amb la “obligació” d´innovar, sí o sí. Un altre aspecte que me convida a la reflexió és el fet de trobar temps per a reflexionar en grup sobre el procés d´ensenyament aprenentatge. És evident que hi ha un problema de manca de temps perque el poc del que es disposa es dedica a altres coses, també importants. A part del fet de “prioritzar” tasques, crec que serà molt convenient com a futura mestra, esper i desitg, és mentalitzar-me que si vull fer les coses bé, li hauré de posar bastant de temps de la meva “butxaca”. Això em recorda al que ens va dir en Joan Domènech per vídeo-conferència el dia del debat; el grup de docents del centre on ell treballa han arribat al compromís de quedar a l´escola un dia per setmana durant una hora i mitja més, pel seu conta sacrificant el temps personal, per reunir-se i parlar del procés d´ensenyança-aprenentatge i reflexionar-ne al respecte. Personalment crec que ha arribat el punt d´aturar-se, i aixó ens vindrà “de conya” entre tanta accelaració, consumisme i “pitos i flautes”, i meditar seriosament sobre tot el que tenim, si serveix o no, i el que podem rescatar del bagúl de les “coses velles” per tal de seguir per endavant amb fermesa i convicció cap a oferir als nostres alumnes una educació de qualitat. Que ens equivocarem? Segur, però després ens tornarem a plantar i tornarem analitzar-ho tot. Que algú te una gran idea i ens agrada i és innovadora i la volem provar? Doncs ho provem, però sense revolucionar ningú. És el que Perellada diu a la conferència quan parla de centres on es volen fer tantes coses xules i engrescadores, que a la fi, no els surt tant bé com volien i perden també un poc el fil de les finalitats i funcions del que fan. L´anomena “estrés innovador”. I és que això passa més del que ens pensem. Les mateixes escoles ho diuen: “tenim tantes coses començades i tantes que en volem fer que no parem”, i me torna venir al cap allò de PRIORITZAR. Un altre punt que va nomenar Perellada i me va agradar molt perque ens colocaria en la “pell dels nostres fills” , és que perque els pares entenguem el que fan a l´escola, s´ens hauria de convidar més sovint a fer el mateix que fan els nostres fills. L´altre dia ens contava una mestra durant una reunió de Consell Escolar, que ella havia fet una experiència similar al seu antic centre de procedència. La conversa va sorgir parlant de la poca participació dels pares i mares en les eleccions al consell escolar que s´han celebrat fa poc. Varem parlar de la manca d´ interés d´alguns adults que no es podrà canviar mai, però també es parlà d´un gran nombre, per sort, de pares i mares que estaríen més interessats si coneguéssin més el funcionament de l´escola per tal d´entendre, comprendre i donar valor en definitiva, a la feina que es pot fer com a pares i mares per l´escola. Arràn d´aquest tema es feren una sèrie de propostes per “obrir” l´escola al poble com a primer pas, per tal que el poble s´apropi a l´escola. I això comença per, i torn pensar amb Malaguzzy, donar informació de manera atractiva i engrescadora a tots els adults que formen part de la comunitat educativa. La informació ben estructurada i ben presentada permet entendre millor el funcionament de les coses, i un cop ho sabem i ho entenem, la curiositat fa la resta. Finalment i això va ser el que més em va cridar l´atenció de tot el que es va dir a la conferència, va ser la idea que el pare i la mare o l´adult que cuida els alumnes ha de ser una persona altament considerada per part dels mestres, sobretot de cara als infants, ja que, com diu textualment Perrellada “són l´únic pare o mare que coneixen i potser ho fan el millor que saben i per aquell infant són els millors del món”. Arribat aquest punt record una conferència a la qual vaig assistir l´any passat. La senyora conferencianta es diu Carmen Fleta, i va dir una cosa que me va quedar gravat: “A través del llenguatge construïm realitats”. I va posar un exemple similar al de Perellada. Va dir que mai s´ens acudís contradir ( parlant als pares i mares que erem presents) una idea ni descalificar al professional en qüestió, davant els nostres fills. Perque aquelles paraules suposarien un pas enrera pels nostres fills, ja que l´infant te aquell mestre o adult com un exemple a seguir, i la descalificació li suposa un desequilibri que haurà d´ arreglar amb molta feina per part de l´infant, i potser no sabrà en qui confiar posteriorment. Açò me va fer reflexionar molt sobre el tema de la relativitat de les coses. Crec que massa sovint passa que tenim tendència a veure-ho tot des d´un únic punt de vista, i deixem de banda totes les altres perspectives. És important que aprenguem com a persones i com a futurs mestres d´escola, a mirar les coses des de diferents punts perque tots poden ser igual de vàlids. L´exemple dels pares de Perellada me fa veure que hem de respectar les persones que no actuen com nosaltres, i hem d´aprendre a valorar la gent de forma positiva. Tenc per norma pensar , abans de jutjar a ningú, que no ho hauria de fer, però de vegades ho faig, que en aquesta vida sempre hem de tenir present que ni uns són tant bons i ho fan tant bé, ni els altres són tant dolents i ho fan tant malament. Es tracta en definitiva, com varem esbrinar arràn de l´activitat del debat sobre la lentitud o rapidesa de l´escola, de trobar l´equilibri entre totes les coses. Finalment, ja per acabar, m´agradaria fer-ho amb una pluja d´idees que me vénen al cap quan pens en tot el que es va dir a la conferència: Gratitud, aprendre, constància, innovació, risc, saber veure els falls, intentar-ho de nou, reflexionar, comprendre, estimar, valorar, ser positius, treball en equip, somniar, infància, abraçar, informar, millor comunicar, respostes, més preguntes, analitzar, observar, alegria, somriure, pensar en positiu, tots podem aprendre, aprenem tota la vida, espai per somniar, voler, poder, creure, esperança, fer-ho possible, esser bona mestra, espai educatiu, Malaguzzy, Carles Soldevila, Carmen Fleta, Cris Moll, Pusy,....