una carta sincera

Bon dia,

Hi ha una cosa que per jo és bastant important i tenc sa necessitat de fer i és demanar disculpes i perdó si he ofès a algú.

Volia fer açò en persona demà matí, però per mala sort no podrà ser perquè en Francesc te passa de panxa i vòmits, i no sé si vos ho podreu imaginar però no el puc deixar ni un moment sol perquè només s’aigua el fa vomitar.

Per tant ho faré per aquest canal que funciona tant bé.

Fa uns dies vaig escriure una reflexió al meu blog amb la ÚNICA intenció de reflexionar sobre un tema que me va venir al cap arràn de sa proposta de música. Punto. No n’hi ha més, ni he volgut ofendre a ningú ni dir res en contra de ningú perquè no s’acceptava sa meva proposta, ni res de intencions amagades de cap tipus. NO hi ha res més, però com que he pogut veure i intuïr que hi havia companyes a les que havia ofès, i repeteixo no era ni ha estat sa intenció en cap moment , m’he arribat a sentir prou malament fins al punt d’haver de sortir ahir de classe perquè “m’ofegava” de mal estar, i d’aquí sorgeix aquest escrit tant necessari per jo.

Deman perdó a les que vos heu sentit per un motiu o altre ofeses pel meu escrit, perquè no hi ha hagut cap mala intenció, insisteixo. Sa intenció era reflexionar sobre ses aptituds que demostrem davant sa feina, els estudis, sa carrera en definitiva. Jo pens i sa vida així m’ho ha demostrat, que aquestes seran ses mateixes que tindrem quan facem feina es dia de demà perquè una aptitud és una capacitat innata cap una cosa (ser feinantes, ser perfeccionistes, ser reflexius, ser una “lianta”, ...) i sa reflexió que havia de fer cada una és: “Realment el que dic que pens en relació a sa idea de mestra que vull ser o que crec que seré es manifesta a través de ses aptituds que demostro davant ses coses que me passen a sa universitat?” Açò era sa reflexió. Pot agradar més o manco perquè te pot agradar més o manco el que descobreixis de tu mateix, però no hi havia res més. Cada un s’ho pren com sap, pot o vol. Ja està, que ningú cerqui cinc peus al moix perquè no en te.

Dit açò només esper que me perdoneu perquè no m’agradaria sentir-me cada vegada que veng a classe tant malament com me van fer sentir algunes mirades que vaig veure en algunes de voltros ahir capvespre. M’he equivocat perquè som humana i tots ens equivoquem i tenim dret a que s’ens perdoni, així que a jo m’agradaria que me perdonessiu sincerament.

Per acabar dir que no vull xerrar més d’aquest tema, per part meva aquí s’acaba sa reflexió i sa ditxosa proposta perquè m’està costant sa salut, i ara mateix necessit pel bé dels meus nirvis, passar pàgina d’aquesta història perquè vull concentrar tota sa meva energía en cuidar es meu fill que ho necessita més que res.

Res més, esper ses vostres respostes sinceres i per favor, perdonau-me.

Natàlia Vinent Mascaró

NIT DE HALLOWEEN

Alguna vegada vos heu demanat d'on vénen les tradicions? Jo ho he fet moltes i la veritat és que resulta bastant difícil averiguar els origens d'algunes d'elles perquè no hi ha cap constància per escrit de com van sorgir.
Prefereixo imaginar que les tradicions vénen de la costum adquirida de fer i repetir les coses any rera any i a la fi es queden arrelades en la societat.
Però per què s'adopten unes tradicions i no altres? Quin és el factor determinant que fa que trobem que el fet d'anar al cementiri amb flors i fer bunyols , sigui més políticament correcte que disfressar-se dia 31 de monstre i sortir a fer por pel carrer ? la resposta és difícil perquè possiblement no n'hi ha una de prou valuosa, però convida a la reflexió.
Personalment crec que les tradicions sorgeixen així, és a dir, una cosa que en un principi agrada a una minoria, i es va repetint cada any i cada cop agrada a més gent fins que arriba un moment en que ja son tants els que ho fan que la resta ho accepten i adopten com a propi. Més o manco vindria a ser el que va fer l'esglèsia amb el cristianisme, per posar un exemple.
Seguint amb la nit de les bruixes, imaginem que d'aquí a cinquanta anys, s'hagi instaurat la costum que dia 31 la gent es disfressa de personatges terrorífics i surt al carrer a assustar a la gent i celebra la nit de tots sants reunida amb amics o família i s'expliquen històries de por i recorden de passada als seus éssers estimats que ja no hi són. I a l'ondemà, tots mudats i fora máscares perquè ens anem al cementiri ram de flors en mà, a honrar els nostres difunts, deixant açò sí, el plat de bunyols preparat per quan tornem de la visita al cementiri. Amb el pas del temps s'hauria convertit en una manifestació cultaral tant normal i acceptada com qualsevol altra.
Però també podria passar que d'aquí a cinquanta anys estiguem igual que ara o pitjor, perquè ens haurem passat els darrers cinquanta anys criticant a la gent que celebrem halloween perquè no se vol acceptar que les costums també canvien o millor dit evolucionen.
Som mare i tenc molt clar que hem de preservar els arrels de la nostra cultura i hem d'anar molt alerta amb la globalització i l'americanització. Però d'aquí a reprovar tot el que ve de fora n'hi ha un tros ben gros. Com amb tot hem de saber veure-li el punt d'equilibri.
Però personalment segueixo pensant que la realitat és molt més simple i el fet de celevrar halloween pels que no som de la cultura anglesa no deixa de ser una excusa més per disfressar-nos, reunir-nos amb els amics i passar-nos-ho bé.
De fet crec que si els nostres ancestres no haguessin adoptat idees d'altres cultures i no les haguessin acomodat a la seva forma de viure, avui en dia possiblement no parlariem de patrimoni cultural, perquè no en tindriem, ja que ens hauriem quedat amb allò de:"Açò no, que no és nostro i no ho hem de fer".
Repeteixo que l'important és preservar la cultura pròpia, però de vegades és molt difícil veure la línea que separa el preservar de ser "retrógrados".
La globalització fa por, si, però més en fa el tancar-se als canvis i a allò que ens és desconegut. Si ens tanquem en banda i no volem acceptar que hi ha costums d'altres cultures que agraden i que s'estàn assolint, el que provocarem és que es quedin ben arrelades com una mala herba a la que per més que es rabassi, sempre torna sortir.
El millor en alguns casos és allò de: "al enemigo puente de plata", i així un pot anar agafant allò que li interessa. Estic segura que així senyores i senyors és com s'evoluciona, i aquestes petites apertures, són el que posteriorment permeten innovar.
Però açò només és una reflexió............

A en Pito amb amor

(Aquesta carta la vaig escriure i la va llegir na Sefa, sa meva germana, al funeral den Pito que va ser dia 6 de Juliol del 2009)

Estimat Pitet:

Fa dotze anys vas arribar a sa vida de na Gore, ben plantós i vas omplir d'amor, esperança i alegries una casa que fins aquell moment havia patit massa.

A Maó tothom te coneixia, ja que sa teva feina durant trenta anys com a municipal de la ciutat, t'havia fet conegut per tots com en "Pito es saig".

S'entrada a sa família d'un home com tu: alegre, feiner, servicial, pacient,.... va suposar s'arribada d'una bona dosi d'optimisme i molt prest te convertires en un bon pare per na Goretti, i te vas consolidar com el company perfecte i inseparable de na Gore. Així ens varem enamorar tots de tu, i amb el teu caràcter sempre content te vas convertir en un alaurenc més, passant de ser en Pito es saig, a ser en Pito de na Gore.

Fa cins anys sa vida va voler que li demostrassis, un cop més, sa teva valentia, i fent gala d'un esperit de lluita i sacrifici, has batallat com un campió contra una malaltia, que finalment t'ha guanyat, però que si pogués xerrar, te diria allò de: "grandíssim! ho has estat mal d'escatar!".

Li has plantat cara al càncer i a la fi t'has mort amb la dignitat que dóna quan un fa tot allò que pot i més.

Per fí començaràs un nou camí que esperam te retrobi amb els teus éssers estimats. Podràs abrassar a ta mare, a ton pare, a sa teva germana, esper que en Tòful i na Nacarina també te surtin a camí, i qui no te diu que fins i tot en Carlos es Loco, ginet en mà, no t'esperi per acompanyar-te en sa teva nova vida.

Els que quedem t'anyorarem, na Gore te plorarà i molt, na Goretti per qui has estat com un pare, te tindrà com el seu referent patern. Però entre pena i pena, no podrem evitar somriure recordant aquell home que sempre tenia una paraula amable, i un "xiste" a punt per fer. Un home  a qui l'emocionaven ses havaneres i sa música que recorda a la mar.

Pito, parteix tranquil que ha estat una alegria coneixer-te i un plaer que hagis format part de les nostres vides durant tots aquests anys.

Descansa en pau.

A na Gore

(carta publicada al Menorca el 9 de gener del 2011)

Estimada Gore:

Voldria escriure sa carta més polida que ningú hagi pogut llegir mai, perquè te la mereixes, i coses bones a dir n'hi ha moltes, però només tenc un paper.

Segurament n'hi hauria prou amb un bolero de los Panchos que tant t'agradaven, per resumir el que ha estat sa teva vida, perquè una cosa és certa: has tingut una vida curta però molt intensa.

Has estat una dona lluitadora, però te va tocar massa prest anar a la guerra, quan amb 32 anys en Rafel, es papà de na Goretti, vos va deixar aquell fatídic dia i sa filleta només tenia 3 anys. Però tu vas ser valenta i tot ho vas treure endavant.

Després quan va arribar en Pito vos va omplir sa vida d'il.lusions i alegries que tant necessitàveu, i vos vàreu convertir en una família preciosa i molt unida.

Però una altra vegada sa mala sort va voler que tanta felicitat tingués un punt i final; i en Pito amb la seva mort deixà una immensa pena i molta solitud que no t'han deixat lliure.

I al final aquest cor teu que tant ha estimat i tant ha lluitat, no ha resistit. A lo millor és com diu una cançó i "s'ha espanyat de tant emprar-lo".

Per na Goretti no passis cap pena, ha perdut una gran mare, sí, però li deixes set concos i set ties i un bon nombre de cosins i bona gent que l'ajudarem, recolzarem i estimam com si fos una filla o germana més.

Vull creure que quan arribis a sa llum trobaràs a qui vols veure i m'imagin que t'esperaran en fila i podràs anar saludant a tothom: sa mamà, es papà, s'àvia, n'Otto, en Rafel,... i quan hagis saludat a tothom, veuràs com t'espera ben mudat, a punt d'anar de festa, en Pito, es teu gran i únic amor.

Descansa en pau.

SETMANA DE FESTES

(Carta publicada al Menorca l'Agost del 2008)

per Natàlia Vinent Mascaró

Per fi s'atraca Sant Llorenç!

Sembla que va ser ahir quan sentíem repicar ses campanes i partíem es meu homo i jo carregats de motxilles amb infants( en Francesc tenia un mes justet de vida), i ja ha passat un any amb totes ses seves alegries i penes....

Es capvespre que es meu homo va arribar a casa, programa 2008 en mà, me va venir a sa memòria sa meva infància al Cine Espanya. M'enrecord que quan ens duien es programa de festes ma mare me cridava:"Natalieta ja han duit es programa!". Com una bala corria a cercar-lo i anava a l'encontrede sa meva s'àvia per a llegir-li tot el contingut d'aquells paperets plens d'il.lusió i alegria.

Amb el temps aquella lectura es va convertir en un ritual que es va repetir després amb ma mare quan s'àvia es va morir. Amb ma mareta també morta, he fet el ritu amb les meves filles, i he de confessar que enguany igual que cada any, tampoc he pogut acabar de llegir perquè un puny m'ofega el coll provocant que unes llàgrimes em creuin la cara. I és que a mide que feim anys, les festes es tornen tristes perquè sempre falla algú i ens entristeix l'anyorança d'aquells éssers tant estimats. I és així. Però hem de fer l'esforç i convertir la tristor en melangia tot i que igualment serà inevitable controlar les llàgrimes del record.

Enguany, com cada Sant Llorenç, he fet net sa casa a fons, per  a rebre el patró amb sa millor cara. Faré coques i couré xocolati per a rebre els meus convidats. Enguany per primera vegada en molts anys els veïns des meu carrer enramarem i farem festa per celebrar tantes coses que s'han de celebrar i de vegades no ho celebrem.

Ses festes majors ens donen l'excusa perfecta per a brindar per tot allò pel que no hem brindat abans: pels que som d'aquí i els que són de fora, pels que han nascut i els que s'han anat, pels joves i els no tant joves, pels que esteim sans i els que no hi estan tant, pels nostres ascendents i per la nostra descendència, pel que fa feina i pel que pot descansar, pel que està enamorant i pel que no s'enamora, pel que està trist i pel que vol riure, per  a tots i totes els que teniu algun motiu per celebrar, aprofitau aquest Sant Llorenç per fer-ho, perquè no sabem si l'any que ve hi serem  per a celebrar-ho.

Que tingueu unes bones festes de Sant Llorenç.

UN GENER TRIST

(Carta publicada al Menorca el Febrer del 2008)

Per Natàlia Vinent Mascaró

Si faig memòria i mir enrera, crec que durant molts anys el mes de gener ha estat un dels meus preferits. És el mes dels regals perquè vénen els reis i tres dies després és el meu aniversari (33 ja); és el mes de la il.lusió perquè amb l'arribada del nou any ens hem proposat fer o deixar de fer moltes coses i esteim entusiasmats per aconseguir-ho. És el mes de les rebaixes i podem innovar un poc el vestuari; és el mes més fred pels qui ens agrada quedar a casa davant l'estufeta.....és definitivament, un mes especial.

Però enguany no puc dir el mateix. El mes de gener va començar enduent-se vides: vides tràgicament joves, vides no tant joves però encara amb camí per fer, vides més madures...., i així fins a disset, si no vaig errada. Enguany gener no ha estat fred, però ens ha gelat la sang. Ha fet solet, però tot s'ha vist gris. Ha estat molt humid, però ens ha secat els ulls de tant de plorar. El mes de gener ha estat llarg, cruel i trist, molt, molt trist.

I arribant finals de gener trobem que "para colmo" com diuen, acabarà amb la frivolitat i l'alegria del carnaval. És com si ens vulgui dir: "Eh! que aixó segueix!, ho hem de passar tot avant! No podeu perdre es tren!"

Escrivint aixó me ve al cap una anècdota d'aquests dies passats, quan me vaig trobar en una botiga comprant teles per carnaval per fer les disfresses dels meus fills, i al mateix temps li demanava a la dependenta una brusa blanca per dur al funeral del meu pare. En aquell moment vaig pensar: "Que ho veus quines contradiccions que te sa vida". Però és que és així!, tot ha de seguir es seu curs. La mort i la vida van agafats de la maneta igual que la pena i l'alegria. No es pot entendre la una sense l'altre perquè no es valora una sense tenir present l'altre. Hem de seguir caminant perquè vindran moltes primaveres i molts estius, però també vindrà de tan en tant algún gener, esperem no tant dolent com aquest. I cada die ens hem d'aixecar, i anar a escola... i viure. Cada dia hem de viure i com deia Grouxo Marx "Hem de VIURE tots els dies de la nostra vida"; i ho hem de fer amb majúscules, perquè no sabem quan pot aparèixer un altre gener....

El que ens ha passat, ens agradi o no, no es pot canviar. Açò és el que hi ha, no ho hem pogut triar, però a partir d'ara sí que podem triar i hem d'escollir mirar per envant, sense oblidar el que tenim darrera. El passat ens ha de servir de guia per aprendre i afrontar el futur amb la saviessa que ens aporta l'experiència. Hem de mirar enrere amb l'amor i la templança que es mereixen els records que sempre hi seran per quan els necessitem. No ens han de servir per fer-nos mal, sinó per recomfortar-nos com una maternal abraçada.

Estic contenta que el gener ha arribat a la fi i que hagi començat un mes nou, perquè com si d'una nova vida es tractàs, febrer ha entrat amb la il.lusió i l'esperança que ens va prendre gener.

Estic contenta que hagi vingut febrer perquè la meva filla gran farà quatre anys, i ho ben celebrarem perquè la vida és així, els que se'n van vull creure que  comencen un nou camí, i els que quedam hem de VIURE i disfrutar del que ens queda de vida....

UNA D' URGÈNCIES....

(Carta publicada al Menorca el 18 d’Octubre del 2008)

Per Natàlia Vinent Mascaró

Es passat dia 13 va ser festiu i els meus fills i jo vàrem anar a passar dues horetes al Ramal. Tot anava beníssim fins que me van avisa que sa meva filla, na Gemma, s’havia fet mal. Vaig anar tot d’una a veure què tenia: havia caigut anat amb bicicleta amb tant mala sort que s’havia ferit al cap amb un dels laterals del “tobogan”. Tot d’una li va sortir una bodonya enmitg dels ulls, i amb el toc també s’havia esclatat es nas. Ja vos podeu imaginar el retgiró que me va provocar veure aquell front que realment tenia molt mal color. Així és que vaig deixar els altres dos fills amb dues bones amigues i me vaig emmanar na Gemma cap as Banyer. Allà ens varen atendre tot d’una i molt amablement, i després de curar-li la sang des nasset i donar-nos gel pel baverol i Dalsi per a la inflamació ens van recomanar anar al Mateu Orfila per a fer-li una radiografía i així assegurar-nos que no hi havia més que el cop.

Així és que varem partir cap a l’hospital.

Quan vàrem arribar a urgències devien ser la una del migdia. A la finestreta d’atenció al públic ens van dir que esperéssim que ja ens cridarien. Al cap d’una mitja hora de ser allà ens varen fer entrar en una zona que ells anomenen “triatges” que és on “s’etiqueten” les emergències segons el grau de perillositat per a la vida del pacient. Es van mirar literalment sa filleta i van dir que esperéssim a la sala d’espera.

Quan varen ser les cinc i quart des capvespre i sa meva filla de tres anys, sense dinar ni res, me va dir que estava molt cansada, vaig anar a la recepció per demanar què passava que feia quatre hores que esperàvem i que ningú ens havia dit res. Un senyor que es podria dedicar a fer feina tancat dins uuna oficina i no estar cara al públic me va dir que tenien molta feina però me va donar un full per emplenar i posar el nombre de la seguretat social de na Gemma i açò va ser tota sa resposta que vaig tenir. Açò sí, tenen un munt de cartelets avisant que ses urgències s’atenen per ordre segons la importància que se li dóna a triatge i que el personal administratiu no és responsable de la tardança amb què s’atengui els usuaris. Tot açò està molt bé, però si administració no era responsable la pilota anava al camp de triatges, per tant si allà ens haguessin avissat que la cosa anaqva per llarg, almanco ens haurien donat l’opció d’anar a fer un menú al bar mateix de l’hospital. Però com que ningú diu res més del que es considera estrictament necessari, qualsevol abandona la sala d’espera per anar a dinar! Més val treure un paquet de donetes de la màquina expendedora d’aquest tipus de menjar tan saníssim.

Doncs bé! Als cinc o deu minuts de fer aquesta “consulta”, ens varen fer passar i una doctora molt amable ens va dir que tenien molta feina i que per açò haviem hagut d’esperar tant.

Però açò no acaba aquí! Perquè en veure que sa filleta estava bé i que el bony no era més que el cop, la doctora va insinuar que no era necessària una radiografía. Vos imagineu que després de quatre hores i mitja d’esperar per una radiografía quan entreu no vos la facin? Crec que la doctora va veure que la cara me canviaba de color mentre jo li deia molt amablement (tenint en compte sa situació) que després de tant esperar ens mereixíem una radiografía perquè d’haver sabut que no li farien res no hauria anat a passar el meu dia festiu a la sala d’espera de l’hospital perquè el que m’estava dient ella ja m’ho havien dit a Lô. Per fi la doctora va venir d’acord i li van fer sa radiografía a sa filleta. Per sort es va confirmar que no era res i ja està tot aclarit i com diria aquell “fueron felices y comieron perdices”.

Exposada aquesta experiència, voldira afegir que com que no m’agraden gens ses crítiques destructives i sa gent que ha llegit ses meves cartes sap que no me dedic afer escrits criticant a ningú, aprofitaré aquestes línees per convidar els professionals del món de la salut als quals admir i respect profundament, a fer un parell de reflexions que es podrien tenir en compte.

Ja sabem que no hi ha un euro i que un metge ha de fer la feina de tres. També sabem que no hi ha prou infermeres o infermers ni prou tècnics de mil i una cosa que s’han de fer servir en aquests llocs. Però, no consideren vostès que ses coses funcionant igual de malament que ara, ens resultarien més còmodes als usuaris i a tots en general si una persona amable i eficient ens rebés a la recepció d’urgències i ens explicàs, sense haver de llegir cap cartellet, que hi ha molta feina i poca pressa, que les urgències s’atenen per ordre d’importància i perill per a la vida del pacient i que els que esperem podem anar a dinar o a sopar o a fer un cafè al bar tranquil.lament perquè hi ha un sistema de megafonia que s’escolta perfectament bé des del bar? Crec que no és molt demanar, no? A més les sales d’espera podrien tenir un poc més de material de premsa més diversificat i quatre jocs i cosetes perquè els fillets si han d’esperar durant quatre hores, al manco puguin estar entretinguts i no molestin als altres que estiguin més malament. No me diguin que les netejadores no repleguen revistes de tot tipus de les habitacions dels malalts que se’n van d’alta i les podrien aprofitar per a la sala d’espera. A més podrien fer una campanya per a recollir joguines i contes per als infants perquè tots tenim juguetes que els nostres fills ja no fan servir i podrien dur-les a l’hospital. Me sembla que no estic demanant cap exageració! A més me perdonin, però un lloc com l’hospital on s’ha de promoure la vida sana té un ranxo de màquines expendedores de “comida basura i bolleria industrial” que fa feredat, hi ha màquines expendedores de fruita que podria gestionar el mateix bar i així todo queda en casa!..... Ja sé que per menjar hi ha el restaurant però no tenim per què gastar vuit euros en un menú en un lloc on hi ets accidentalment, segurament hi haurà persones que s’han trobat esperant a urgències sense un euro damunt. Per favor! Que anar a parar a urgències no és una cosa que un tengui planejat d’un dia per s’altre!

I és que aquí una cosa ha de quedar ben clara, el que va a urgències no ho fa per gust i es mereix tot el respecte i consideració del món, i el que no estigui disposat a tenir en compte açò, possiblement s’ha de plantejar dedicar-se a una altra cosa.

L' ESCOLA NOVA

Carta publicada al Menorca el 24 d' Abril del 2008

Natàlia Vinent Mascaró

Quan jo era petita m'enrecord que estrenar cosa me provocava una felicitat i una sensació de nerviosisme que me feia estar impacient esperant l'hora de posar-me el que fos nou. És clar que fa trenta anys no estrenàvem tant com ara, i possiblement per açò donàvem a les coses un altre valor, però el fet és que només de pensar que les meves filles i el meu fill aniran a l'escola ova provoca que m'envaeixi aquesta fantàstica sensació que tenia de petita.

Pensar que estrenaran centre aqmb les seves classes amb mobiliari nou, noves pissarres, pati amb nous jocs, material nou.... me fa molta il.lusió.

Evidentment hi haurà coses que no  m'agradaran tant, açò ja ho sé, però com deia ma mare que en sabia molt de sa vida, tot s'aclareix si hi ha bona voluntat, i jo estic segura que, parlant d'un equip de gent amb ganes per arrancar un nou projecte, tot ho aconseguirem.

És veritat que s'horari partit és fastigós, però hi haurà servei de menjador per als que tenen pares i mares treballant, i quedar a menjador és molt positiu per als fillets, perquè fan una dieta equilibrada i mengen de tot, aprenen hàbits d'higiene i bones formes a l'hora de seure i menjar, fomentam la seva autonomia.... i a més, si l'horari partit fos perjudicial per als infants, podeu creure que no es faria.

També sé que a les tres fa molta vessa menar els al.lots a l'escola, a jo la primera!, però el cos s'acostuma a tot, i el dels nostres fills més. Com deia aquella famosa cançó de Mary Poppins "amb un poquet de sucre la medicina passa millor". Possiblement tot d'una de sucre n'haurem de posar molta, però en aquesta vida l'hem de tenir sempre a mà.

Que han de travessar la carretera? Sùpòs que hi haurà municipals controlant el trànsit com a zona escolar que serà, i a més segons tenc entès es vol crear des de l'Ajuntament una ruta escolar per tal de facilitar-nos les coses a tots.

M'enrecord que quan s'havia d'obrir es Pouet, els pares i mares estàvem retgirats igual que ara perquè el fet de fusionar dues escoles suposa molts de mals de cap, i ja ho veis! l'escola funciona tant bé que ningú s'enrecorda des Ramal ni de la Salle petita!

Vos confessaré que me provoca ganes de riure per no dir una altra cosa es fet que després de tants anys de sentir queixes sobre si es Comas ha quedat petit, si està molt massificat, ses aules prefabricades, aules de música i plàstica que "volen" per manca de recursos, i un llarg etc...... ara que  per fi tindrem s'escola nova, resulta que no la volem perquè al manco es primer any s'obliga per llei a impartir classe en horari partit! Tenc amigues que els seus fills van a la Salle amb horari partit i també fan feina com tothom amb horaris com  tothom i tot ho aclareixen com tothom! I els seus fills estan ben satisfets!

Jo tenc molt clar que duré els meus fills a l'escola nova, perquè l'oportunitat és fantàstica, i voldria amb aquesta carteta animar als pares i mares indecisos que també ho facin.

Estic contenta i agraïda per aquesta escola nova perquè suposarà entre moltes altres coses "l'alliberació" del Comas de tanta massificació i açò repercutirà positivament en es nostres fills i filles que en definitiva són els que importen. El Comas podrà recuperar les seves aules de música i plàstica tant de temps "segrestades" i a la millor en podran tenir una d'informàtica i una per anglès! Esper i desig que així sigui perquè vull el millor pels nostres fills i filles.

Estic contenta per les meves filles i el meu fill i tenc moltes ganes de fer feina per una escola nova amb il.lusió, amb bones idees, i amb moltes ganes de treballar pels nostres fills i filles.

Jo com a mare estic dosposta a posar el meu granet de sucre per aconseguir-ho, i com jo, sé que hi haurà molta gent.

Gràcies a tots els que han fet possible aquest naixement de s'escola nova.

Una de barres....

(Carta publicada al Diari Menorca el dijous 27 de Setembre del 2012)

Resulta que a Lô tenim una escola de nova construcció. És es CEIP Mestre Duran, escola on jo personalment hi tenc els meus fills escolaritzats.

En aquesta escola hi ha entre moltes coses unes barres de fusta de pi, col.locades verticalment davant ses portes de vidre que dónen als patis amb la intenció que aturin un poc el sol i així assegurar que dins les aules no es morin de calor durant la primavera i els inicis de l’estiu. Per que vos faceu una idea, ses barres volen ser com ses de sa nova escola que s’ha construit a Mô. Amb sa diferència que ses de Mô sí tamitzen es llum des sol perquè són mòbils, i ses de Lô, no.

Fins aquí tot està molt bé. El problema és que aquestes barres, realment no acompleixen amb la seva missió original de tamitzar la llum del sol, ja que son barres fixes, i a causa de la separació que hi ha entre una barra i altre (hi passa un infant), el sol hi passa igual; per tant més que aturar la llum el que dónen és la sensació d’estar dins el pati d’una presó i poca cosa més.

El més seriós de tot és que representen un perill pels alumnes perquè algunes ténen esquelles, i ja hi ha hagut més d’un i de dos baberols, que de ferir en un cantell de la barra, ja que tampoc tenen cantells rodons, podria significar un bon aixap a algun infant.

S’escola ja ha donat part a l’Ajuntament i des del consell escolar s’ha demanat per escrit que es venguin a llevar les barres, al manco les que signifiquen un perill directa pels infants, o sigui les que trobem al pati i per resposta enguany, ens hem trobat que les han vingudes a envernissar. Punyeta món! ja que les hem d’engronxar, al manco les haurien pogudes pintar de colors, i així llevam un poc de “efecte presó”.

A més, dos alumnes de la seu universitària d’Alaior van presentar a l’escola un projecte en el qual quedava bastant clar el perill i la poca idoneïtat de tenir aquestes construccions dins el pati i tant a l’abast dels infants, però des de L’ajuntament ens diuen que no hi poden fer res, no sé si per tema de competències, i des de les mes altes esferes a les que s’ha explicat el problema ens han dit que fins que no passen deu anys de la construcció de l’escola no es poden fer modificacions estructurals.

I amb tot aquest xou a la comunitat educativa només ens queda fer tres coses:

PRIMERA: encomenar-nos a tots els sants del calendari perquè no passi res a ningú mai. I si passa que no sigui massa greu.

SEGONA: Quedar un dia tots els pares i mares serres en mà i retallar el problema, cosa que estaria bastant d’actualitat, per altra banda.

TERCERA: Esperar que hi hagi una desgràcia prou seriosa i que després haguem de dir allò tant penós de: “si és que ho haviem dit moltes vegades, i mai ens havien fet cas....”

NATÀLIA VINENT MASCARÓ

COMIAT A MON PARE

Aquesta carta la vaig escriure i la vaig llegir el dia del funeral del meu pare el dia 18 de Gener del 2008

Estimat papà:

Avui celebram es teu funeral i després te donarem cristiana sepultura; però ja fa dies que ens has deixat, i ho vas fer de sa millor manera que mai no t´hauries imaginat: ben perfumat i modat a punt d´anar a fer el que més t´agradava en aquesta vida: cantar.

Des d´aquell moment en que es teu cor va dir: - prou Tòful, fins aquí hem arribat;- cada un dels teus fills ens hem mobilitzat i unit com una pinya per donar-te el millor de cada un de noltros, tot per tu: ses nostres pregàries, ses nostres llàgrimes, i com diu aquella cançó “la paz y el tormento”.

Finalment has començat aquest viatge com  volies, rodetjat dels teus i amb es nostre amor, que és molt.

T´en vas ben servit d´aquesta vida i ho pots fer satisfet. Sa mort te es do d´esborrar tot allò que ens fèia mal, quedant en noltros sa dolça melangia dels bons moments, que gràcies a Déu, han estat molts.

Esperam que en aquest camí que seguiràs te trobis prest amb aquells éssers que tant t´estimaves: a ton pare i a ta mare, aquells germans que no vas  conèixer, i com no, a na Nacarina que tant has enyorat.

Els que quedam seguirem recordant amb un somriure ses teves històries d´aquell temps, ses teves “batalletes” i sa teva veu, aquella preciosa veu que li cantava “En junio una madrugada” a sa seva enamorada.

Una vida dóna per molt, i sa teva ha estat una d´aquelles que deixen moltes anècdotes per contar; algunes per olvidar, altres per mantenir vives….però en definitiva una vida que no ha deixat indiferent a ningú. Per açò sempre te recordarem, especialmente els teus fills i filles, gendres i nores, i sobretot els teus nets.

Sempre te durem en els nostres cors com un tresor.

Descansa en pau.

ITV

Carta publicada al Menorca el 15 de Maig del 2008

ITV

Per Natàlia Vinent

Per fi comença el bon temps! I amb la seva arribada ens entren moltes ganes de fer coses perquè el dia s´ha allargat i disposem de més temps de sol, sobretot durant els capvespres, que a l´hivern s´han fet eterns.

Fa ganes sortir a fer una volteta i programar activitats amb els infants, que es poden anar a dormir un poquet més tard. Començam a treure la roba d´estiu, i ens il.lusiona deixar les jaquetes i retirar els foscos colors i textures de l´hivern per donar pas a l´alegria dels tons primaverals dins els nostres armaris. Haurem de preparar les casetes de ses voreres, enguany pot ser tocarà emblancar, repassar els mobles de la Terrassa i transplantar ramells, el nostre cos es prepara per estar més hores a fora, i, en definitiva, la nostra vida s´obrirà a l´estiu.

Per fi ens podrem llevar el most de l´hivern, que desapareixerà durant ses passejades per la platja a la vora de la mar…

Però amb la platja i la mar arriba la tant temuda per moltes de noltros època del biquini. Perquè, siguem sinceres, a qui no li ha passat pel cap quan es veu davant el mirall amb la seva roba de bany allò de : “ai! Que lletja que estic! Enguany no aniré a nedar!”.

Es pot dir que per moltes de noltros si l´estiu no haguessim de mostrar els nostres encants en públic, seria perfecte. Però no és així, i clar, comença, per les que no hem fet els deures, la preocupació de pensar com ho puc fer per nedar i que la meva anatomía, diguem-li generosa, passi el més desapercebut possible.

Evidentment, les que si han fet els deures i obligacions estarán fantàstiques amb els seus biquinis per a lluir “tipo”, i és que si una fa un sacrifici com és fer règim, després ho voldrà mostrar, i bé que fan, faltaría més!Però les que ens hem quedat pel camí, haurem de fer idees i de pressa, que la calor ja és aquí.

Jo com que som una de les que no ha fet els deures bé, he pensat un parell de cosetes que compartiré amb vosaltres per tal de dur a terme la “operación biquini”. Requerirà dedicació, açò sí, i constancia, però val la pena.

El primer de tot será vigilar bé de procurar-se una bona depilació, i és que allò de: “on hi ha pel hi ha alegría” ha quedat obsolet i totalment fora de circulació.

El segon será mantenir la pell ben hidratada, que brilli, açò significa que després de cada dutxa ens haurem de ben embadurnar de crema de cap a peus. Una pell hidratada sempre contribueix a dissimular les estríes i la cel.lulitis, i si és “autobronceadora”, molt millor perquè dissimularà més.

El tercer será escollir un bon modelet per a les estones de bany, i és que será molt important el fet d´anar a la platja ben elegant, ja que si algún “macizorro” dels molts que inunden les nostres platges durant l´estiu ens veu súper elegants podrá pensar: “Gordita sí, pero qué elegancia!”

Serà molt important un vestit de bany que dissimuli el màxim la panxeta, que ens resalti els pits si en tenim poc (ja que si un es fixa amb els pits, no ho farà amb altres coses, que és el que interessa), i que no ens apreti molt la zona de les cuixes per evitar bonys de “xueta” tan poc afavoridors. Evidentment amb el bañador ens haurem de comprar un pareo que ens faci conjunt! Açò és molt important, ja que anar ben conjuntades farà que el nostre “paseíllo” per la platja sigui d´allò més fashion.

També podem triar una camisola millor llarga que curta, i d´un color ben elegant! Ses dones que esteim més rodonetes, ens afavoreix un color vistós ja que veurer-nos, ens veuen, i el nostre bronzejat será més afavoridor. Si volem, les més atrevides podem completar la camisola amb un mocador al cap fermat a la nuca amb unes grans ulleres de sol en pla “dónde está el yate” o bé substituir el mocador, sempre conjuntat amb la camisola, per una súper pamela en plan “verano en Saint Tropez”. Si a aquest look li afegim unes sandàlies daurades, podem anar fins i tot al xiringuito a fer es vermutet.

Sobretot, i açò és molt important, anar amb el cap ben alt, que se vegi seguretat, que açò sempre intimida, no sigui que algún dels molts tipus esculturals que neden ens vulgui venir a demanar de noves i ens posi en un compromís.

I és que amb tot açò de règims, exercici, bellesa i un llarg etcétera està ben clara una cosa, “para presumir hay que sufrir”, i en aquesta vida tot és qüestió d´ITV, o el que és el mateix: Important Tenir Voluntat.

ENGUANY TOQUEN "DESPEDIDES"

Carta publicada al Diari Menorca el 2 de Juliol del 2010

(La vaig  dedicar a ses fantàstiques Mestres que durant cinc anys me van ajudar cuidant als meus fills)

Sí, ja sé que aquí a Menorca ses despedides no ho són tant, i la cosa no resulta ni la meitat de trista com la pròpia parauleta ens convida a evocar.

Però quan una persona ha tingut un tracte pràcticament diari, al llarg de quasi 10 mesos en l´any, amb un grup de persones durant cinc anys seguits; i a partir del setembre la relació diària ja no hi será perquè el teu fill petit anirà a P3 en un altre centre, i ja no tens més fills per dur-los, i per tant, no les veuràs….la cosa canvia i molt.

Estic parlant evidentment de l´escola des Pouet. O millor dit, estic parlant de na Lourdes, na Niní, na Mari, ses Sílvies, na Sara, na Toia, na Juana, na Janet, na Sonia, na Kai,…. Estic parlant d´un equip de persones a les que , com va escriure en Carles Soldevila, “Estim, perquè eduquen els meus fills, com no les podría estimar?”

Podria començar a escriure moltes coses i totes bones, però no vull convertir aquesta carta en un manifest avorrit i cursi, que ja ho és prou. El que sí vull és donar-vos les gràcies públicament per la vostra dedicació als meus fills durant tots aquests anys.

Normalment la gent no sap valorar la vostra professió, però jo, que me consider un poc del “gremi”, sí que ho faig. I sé que moltes vegades ens queixem, jo la primera, de les quotes que suposen una gran guardiola, o del pagament del material que és car….; però quan una veu els resultats de la vostra feina… quan una mira els seus fills a la cara i els veu contents i satisfets d´anar a l´escola, sent la recompensa de tots aquells doblers gastats i pensa: “quina bona inversió que he fet”.

No crec que la gent sepi realment el que significa la vostra professió. Molts pensen que veniu aquí a “jugar a fer de mares”. "Canviar quatre bolquers, cantar quatre cançons, procurar que no es facin cap mal, repartir molts de bessos i abraços, i…. hala! Ja és hora de tornar-los amb ses seves mares de “de ver”.

Però no ens hem d´enganar: les mares no aconseguim que els nostres fills recullin les joguines al ritme d´una cançó. Les mares no aconseguim que els nostres fills s´asseguin davant el berenar a taula, i el que és més, esperin que tothom hagi acabat per alçar-se! Les mares no aconseguim que els nostres fills s´aprenguin tantes i tantes cançons, entre d´altres, perquè no les coneixem ni les pròpies mares! Les mares no aconseguim que els nostres fills pengin la seva jaqueta al seu lloc, perquè abans d´intentar-ho ja els hi hem llevat nosaltres i ja està penjada! Les mares no aconseguim que els nostres fills ens mirin amb aquella fascinació mentre escolten els conte dels tres porquets per enésima vegada, perquè no tenim o no trobem el temps per contar-los-hi. Les mares no aconseguim que els nostres fills ens creguin quan senten: “Açò no!”, entre d´altres perquè no els sabem dir “no”. Les mares no aconseguim que els nostres fills s´aprenguin un vers per dir per Nadal, perquè primer se´ns hauria d´acudir el vers a nosaltres….

Per tantes i tantes coses bones, vos dedic aquest escrit.

Gràcies per tot i que pogueu seguir molts anys fent aquesta meravellosa feina i portant a terme aquesta important labor: ajudar-nos a educar els nostres fills.

Molta sort i bon estiu!

Natàlia Vinent Mascaró

UN CONTE PER RIURE O UN "XISTE" PER PLORAR

Carta publicada al diari Menorca el 18 de Febrer del 2009


Per Natàlia Vinent

Hi havia una vegada un poble que era de nom Alaior que tenia dues escoles: una pública i una concertada. A l´escola pública hi havia un laboratori, una biblioteca, una aula de plàstica, una de música, una per anglès,…. Però amb els anys el centre va anar creixent en nombre d´alumnes i poc a poc va arribar un moment que n´hi havia tants, que l´escola va haver de muntar aules prefabricades, però així i tot no va bastar i es van començar a quedar sense laboratori, sense aula d´anglès, sense biblioteca, sense aula de música,…

Una dia una bona gent va dir: “farem una escola nova i pública i així els pares i mares contents de poder donar el millor als seus fills i als dels altres, apuntaran els fillets i filletes a l´escola nova i així tots els fillets escolaritzats del poble podrán gaudir d´un laboratori, una aula d´informàtica, una aula per anglès, per música,…. Perquè buidant la fins ara única escola pública, esteim donant una oportunitat a tots els fillets i filletes d´Alaior”.

Però aquestes bones persones no varen tenir en compte una cosa, i és que als pares i mares dels fillets i filletes d´Alaior ens importa tres pitos la bona o mala educació dels nostres fills. Perquè nosaltres el que volem és no haver de caminar des passes més de les necessàries; no importa no tenir aula d´anglès!, perquè nosaltres el que volem és no perdre deu minuts més menant els nostres fills a l´escola; és igual no tenir laboratori!, perquè nosaltres ens duim molt bé amb els pares dels fillets i filletes que van a clase amb els nostres al.lotets i no ens interessa que coneguin ningú més. 

És igual que no hi hagi espai per fer desdoblament i els infants s´hagin d´amagar darrera un biombo a l´entrada del centre!, perquè els nostres fills ja han fet uns amiguets i si els canviem d´escola no es tornaran a veure amb els seus excompanys perquè quedaran perduts dins la immensitat del poble de Lo. A més segurament els nostres fills a l´escola nova no tornaran fer amistats, perquè clar! les amistats es fan als cinc anys i no se´n tornen a fer mai més de la vida!......

I amb aquesta situació aquells pares i mares d´aquells fillets i filletes d´aquell poble no varen canviar els seus fills de centre. Els va importar molt poc que no tinguessin laboratori, aula d´informàtica, aula d´anglès,… els resultà absolutament indiferent que els seus fills continuassin assistint a un centre massificat que s´havia quedat sense recursos per falta d´infraestructura, perquè ells, com a bons pares i mares conscients de les necessitats reals dels seus fills, estaven fent el que consideraven correcte únicament pensant en el bé dels seus infants.

I conte contat reflexió servida……

A EN KIKO

Carta publicada al diari Menorca el 18 de Setembre del 2008
El meu homo cumplia 40 anys i vaig voler regalar-li una cosa especial

Resulta complicat la majoria de vegades saber què regalar a la gent. Un detall es pot fer qualsevol dia si es sap allò que agradarà a la persona escollida per a obsequiar. Però quan es tracta de fer un present a una persona que realment ens importa, la cosa es complica bastant perquè no tant sols vols que li agradi, a més vols que el o la faci feliç.

Açò me va pasar a jo quan vaig pensar un regal per as meu homo que avui fa quaranta anys. La importància de la xifra així ho requereix. Quaranta anys a s´esquena ja són uns quants i no es pot regalar el primer que veim, perquè aquell regal quedarà en el record per sempre perquè quaranta anys només es fan una vegada en la vida.

Per açò pensant quelcom únic i sense preu que servís de record per a tota la vida vaig decidir que el millor que podía fer és una carta al diari dedicada a ell, es meu gran amor, en Kiko.

Te mereixes açò i més, per ser com ets, tant senzillament especial.

Record que ma mare a la recta final de la seva malaltia, quan es va veure a prop l´hora de la mort va voler xerrar amb tu per anar-se´n tranquil.la de que aquesta vegada sí l´havia endevinada. Sempre contes que te va dir: “s´adquisició que fas és flaca perquè ella no fa feina i és molt gastadora, però és molt bona al.lota”.

A jo me va dir: “En Kiko és un bon pitxot, cuida´l”. I així va quedar.

Avui en dia tenc sa convicció que si na Nacarina fos viva estaría molt orgullosa de s´adquisició de sa seva filla, i sé que realment per a ella series un fill.

Ets feinant com el que més, sempre dispost a fer un favor si és es cas. Tens gustos cars, com molta gent, però conscient de ses teves limitacions te conformes amb el que tens perquè no necessites res més. I estàs content i orgullós del que tens i del que ets. Ets un bon estaló quan ses forces me fallen. M´encanta quan per consolar-me en els moments difícils me dius: “no passis pena!, que no ho aclarim tot sempre? Gràcies a Déu tenim de tot menys doblers. I els doblers només són papers que volen amb es vent I es cremen amb es foc”.

T´estim Kiko Prieto, i és una alegría compartir dies i nits amb tu. T´admir i m´emocion quan te veig amb es nostros fills que han estat un premi a sa nostra relació. Ets es meu guardià quan me trob un poc perduda. Es llumet dins ses ombres. Ets es meu punt on abocar pors, penes i mals de cap. Ets un pare exemplar per aquests tres fills meravellosos que tenim i un magnífic amic amb qui compartir alegries.

No me puc imaginar ningú millor amb qui pasar sa meva vida que esper que me duri molts anys i amb tu devora si pot ser. Per tot açò i més te desig un feliç dia d´aniversari i que en puguis celebrar molts més rodejat dels teus éssers estimats i que t´estimem.

Moltes felicitats

Natàlia Vinent Mascaró

SOBRE LA PERFECCIÓ I ALTRES DEFECTES

Carta publicada al diari Menorca el Divendres 28 de Març del 2008



per Natàlia Vinent Mascaró

S´altre dia, després de dinar exactament, ho tenia tot bé; s´escurada aclarideta, els meus fills dormien la migdiada, la casa neta…tot era perfecte. Però no feien la novel.la. Justament! Per una estona que tenc per seure tranquil.lament!

Tot i això, no estaba disposada a sacrificar la meva hora d´esbarjo fent coses de casa, que sempre n´hi ha per fer. Així és que vaig decidir recorrer a sa meva col.lecció de revistes per a dones modernes, actuals, intel.ligents, sofisticades, madures… i en vaig escollir una a l´atzar; tot en gros, totes parlen dels mateixos temes. Vaig començar a fullejar-la i de repent un article va cirdar la meva atenció. Parlava de posar-se perfecte per a l´estiu i ens detallava una sèrie d´exercicis, cremes i aliments amb els que aconsiguiriem estar “Perfecta en 24 pasos”, com deia el títol. – Són moltes passes- vaig pensar, però el meu cap va començar a plantejar-se què és realment per a jo la perfecció.

Per tal d´aclarir-me un poc les idees vaig agafar en Pompeu per saber què és segons el diccionari ser o estar perfecte-a. No contenta amb açò, vaig consultar un llibre de frases dites per personatges importants al llarg de la historia, per tal de saber què en pensen els il.lustrats sobre el tema.

Després de llegir opinions d´uns i d´altres, vaig elaborar la meva particular definició del que és la perfecció.

La perfecció és un concepte totalment subjectiu que es va formant a partir d´una sèrie d´experiències, gustos i valors, personals. Evoluciona a mide que ho fa la persona, per tant pot estar sotmès als canvis que pugui patir l´individu. Depèn per tant, de l´estat més o manco positiu segons amb el qual s´observa aquella persona, record, situació, obra d´art,… i no té una durada establerta quant a temps.

Me vénen al cap un parell d´exemples:

Imagina que un matí t´has aixecat totalment relaxada. Has ben descansat i estàs especialmente contenta tot i que no en saps el motiu. Has berenat tranquil.lament, estàs sola a casa… i te mires al mirall. Portes el xandall i els cabells agafats en una cua i el mirall te torna la imatge d´una dona, tu, que estàs estupenda i molt afavorida i trobes que aquell xandall te queda perfecte. El vestuari és el mateix de tot l´hivern, tu també quilo amunt quilo avall. Doncs per què avui me veig tant guapa i l´altre dia amb la mateixa indumentària era poc i més que el “yeti”? La resposta és que l´altre dia estaves de mal humor i avui estàs esplèndidament positiva. Possiblement aquest estat meravellós desapareixerà quan surtis al carrer i una veïna a la que fa molt de temps que no veies te digui:- Oi! Que guapa que estàs, que estàs embarassada?- i tu li contestis amb un gran somrís mentre penses si ella s´ha mirat realment al mirall: - Oh no! És que…- però la veïna no te deixa acabar perquè ella ho sap tot i t´interromp amb un:- Ah! Que has engreixadet un poc?-; i ja per acabar amb l´interrogatori en un intent de fugir per no fer un disbarat el teu enginy te sorprèn dient-li a l´estimada senyora: - Doncs he perdut 10 quilos- i te quedes tant a gust mentre el teu cervell crida- “toma esa!”-, pensant que aquella mentida provocarà, almanco, que la senyora es quedi preocupada per si ha de revisar-se la vista o no. Però quan creus que tot ha acabat i que podràs continuar amb el teu “happy day”, la veïna, no contenta inicia un nou cop d´efecte dient:- Idò deu ser es xàndall. No te´l posis més que te fa més grasseta-. Després d´aquest cop baix, les opcions són dues: o bé li fots es puny enmig de sa cara, o bé recordant que tu sí ets una senyora li dius molt amablement i respirant, primer comptant fins a deu:- Me sap greu però fris molt. Estic contenta d´havetr-te vist-. I t´acomiades pensant que la próxima vegada que la vegis has de canviar d´acera o fingir que estàs parlant pel móvil, o alguna cosa t´hauràs d´enginyar per no tornar a patir-la.

Un altre exemple que vos puc donar sobre la perfecció subjectiva és aquell en el que un vespre després d´un dia esgotador te trobes que són les vuit i mitja i tens els fillets dutxats, sopats i al llitet. Es teu home i tu podeu seure al sofà agafadets com a nuvis i veure la tele o xerrar tranquil.lament, si m´apures, bevent una copeta de bon vi. No necessites res més. És un moment perfecte. Però a lo millor aquesta situació idíl.lica durarà fins que es teu homo faci un comentari com:- Bonu! Si avui dónen el Barça!-, quedant tot l´encanteri esformicat com un mirall romput.

Per tant després d´aquestes reflexions vaig arribar a una sèrie de conclussions bastant importants:

La primera és que la perfecció existeix i es troba en nosaltres mateixos, però està amagada i de nosaltres depén que surti més o menys vegades.

La segona és que és una manifestació momentània i ens fa somriure. Ens omple el cor de satifacció i ens fa sentir feliços provocant-nos una sensació de plenitud emocional.

La darrera però no menys important és que tenint en compte que quan visquem un moment de perfecció segurament vindrà algú per espanyar-lo, més ens val ben gaudir-los quan es presentin, i procurar que ho facin més vegades. Només així ens procurarem una existencia perfectament perfecta.

ESTIMADA MARETA

Per Natàlia Vinent

(Carta publicada al diari Menorca el 29 d´Octubre del 2003)

Començ a escriure aquesta carta i ses primeres paraules significatives que me vénen al cap són gràcies i t´estim.

No record exactament si fa set o vuit anys que te´n vas anar. Hi ha que veure el que són les coses, me semblava que no me podría oblidar mai d´aquella data, i ja ho veus! Es dia m´ha quedat gravat a foc, però l´any s´ha perdut entre els records. I és que m´han passat tantes coses des d´aquell 29 d´Octubre…, i tant importants…. Entre elles he tingut dues filles i un fill.

Però tú no hi eres.

Han estat tants dies, mesos i hores de coses que no hem compartit, i t´he enyorat tant…i t´enyor tant….

Aquell jove que vas voler conèixer abans de morir-te i fer sa xerradeta amb ell en privat per confirmar que era un “bon pitxot” ha estat i és s´homo de sa meva vida. Ell i els meus fills han omplert el buit que tu vas deixar, però així i tot, els records sempre me visiten i me provoquen aquell nus al coll que he forçar-me d´ofegar.

Sa teva partida m´ha servit per aprendre que tot s´ha de dir i fer al moment: aquella abraçada que te fa ganes donar, aquell “t´estim” que te fa ganes dir….., que no quedi res dintre! Perquè quan un sen va, els que quedem sempre tenim la sensació que hauríem pogut fer més del que hem fet per aquella persona. Jo te deia que t´estimava cada vegada que te venia a veure, i m´acomiadava amb una besada, conscient que te quedava poc de vida, però així i tot crec que no t´ho vaig dir prou, i és que ara una cosa ha canviat: jo som mare i sé lo molt que m´estimaves i sa gran penada que vas pasar. I quan pens que tu en vas tenir vuit i tot ho aclaries sempre contenta i de bon humor! Encara és més gran es meu amor i admiració per tu.

Tenc tants moments guardats dins meu com un tresor que me fa por treurels a la llum d´aquesta carta . Record molt especialment un dia que vaig entrar en el quartet on te miraves sa tele. Estava a les fosques i vaig pensar que no hi havia ningú. Vaig encendre es llum i te vaig trobar asseguda a sa butaca plorant. Me vaig retgirar i te vaig demanar si no te trobaves bé. Me vas dir que no passava res, l´únic era que t´enrecordaves de ta mare i t´havies posat a plorar. Jo te vaig dir:- tant te l´estimaves que encara avui després de tants anys la plores?- me vas mirar amb una mirada plena d´amor i me vas contestar:- quan siguis mare ho sabràs.-

Ara ho sé, i el que també sé és que a mide que els meus fills facin anys i me facin pasar cada vegada més pena, més t´estimaré, admiraré i més m´enrecordaré de tu. I possiblement també te ploraré, i si un dia un dels meus fills me demana com jo a tu com és possible que encara te plori, els diré el mateix que me vas dir.

Cada dia li deman a Déu que me permeti compartir molts anys de la vida dels meus fills. No me vull perdre com t´ha passat a tu naixements de néts, finals de carreres de fills, nòvies de fills i de néts, estudiar a fora de néts, reformes de cases de fills, aniversaris, bunyolades, actuacions de final de curs,….perquè sé que me necessitaran, i seria injust que no tinguessin a sa mare, que tant se´ls ha estimat, al costat.

No sé que faria si fossis viva. De vagades m´imagin que a tota hora seria a casa teva per incordiar-te amb ses meves preocupacions. Discutiríem perquè me diries el que no m´agrada escoltar, te diría que ets cansada, te deixaria els fillets a dinar, a dormir, qualque dia vindria histèrica a casa teva i tu me diries:-Natalieta posa´t tranquil•la que tot ho aclarirem.-

Quantes vegades m´he repetit açò a jo mateixa, però l´efecte no és igual que quan ho deies tu. I és que tenies es do de fer que les coses perdessin importància; era tan reconfortant sentir-te dir:- Botxa, no ploris per açò! Posa´t tranquil•la que tot s´aclarirà.- I s´aclaria!!

Has deixat es llistó molt alt i será difícil ser tant bona mare com tu. Però la meva feina és procurar cada dia atracar-me un poc més a la teva alçada, i si un dia un fill o filla meva m´escriu o me diu el que jo t´escric ara, me consideraré servida com a mare ja que no ho hauré fet tant malament.

Ha estat una alegría conèixer-te, un honor tenir-te com a mare i un plaer haver compartit vint-i-sis anys de la meva vida.

Gràcies i t´estim

PASSAR PÀGINA

Per Natàlia Vinent Mascaró Carta publicada al Diari menorca a principis de Març del 2008

No sé si vos ha passat mai que de vegades vos trobeu amb una situació que vos agrada molt i no voleu que s´acabi però que ho ha de fer, senzillament perquè les coses són així. Ens sol passar molt a les persones que ens agrada , per exemple llegir, quan ens trobem amb una novel.la que ens ha captivat tant que, al mateix temps que volem descobrir-ne el final, ens entristeix veure que aquell fabulós món arribarà a la fi en el moment en que passis pàgina. Doncs bé, jo me trob en un moment del llibre de la meva vida en el que veig que estic arribant al final d´un capítol que m´agrada molt i em causa una sèrie de sensacions contradictòries . Resulta que tenc un fillet de set mesos prop de vuit, al que estic criant. És el meu tercer fill; la gran té quatre anys acabats de fer i la segona té dos anys i mig. Com vos podreu imaginar, no en vull tenir més i consider que amb vuit mesos de criar un infant ja n´hi ha ben prou. El fet és que aquesta decissió tant meditada i segura m´ha fet pensar molt durant aquests darrers dies fins al punt de dubtar si estic fent el que és correcte o no. I és que aquesta etapa de “mamà de bebés de mam” arriba a la seva fi. M´he passat quatre meravellosos anys de la meva vida parint fills, criant-los i tornant a quedar feliçment embarassada... però aquesta història s´havia d´acabar i ha arribat el moment. No me puc passar tota la vida parint i criant fills! És necessari girar aquesta pàgina final per començar un capítol nou. Vindran altres capítols, de més bons fins i tot, però aquest no tornarà mai més. Tancaré una porta per només obrir-la amb els meus records... i costa assimilar-ho. Aquesta setmana seran els darrers dies que donaré el berenar al meu fill amb la llet que el meu propi cos ha fabricat per a ell. És dur pensar que açò no ho tornaré a viure, tot i ser fruit d´una decissió personal, i és veritat que per llei de vida açò s´ha d´acabar, però no deixa de fer que me provoqui “morriña”, i és que es fillet torna gros i ha de menjar altres coses. Tant petit i ja comença amb sa seva primera forma d´ independència, i el que és més seriós, com m´ ha afectat a jo! M´imagin i així ha de ser, que aquesta sensació me tornarà a visitar moltes vegades durant la meva vida: quan els meus fills comencin educació Infantil, primària, l´institut, el primer amor, la primera decepció amorosa.... i quants més capítols de la vida dels meus fills passi, millor. Però no deixa de resultar curiós i en certa manera difícil reconèixer que les coses van canviant i que ens hem d´adaptar als canvis i acceptar-los si no volem sortir-ne perjudicats. I en aquestes me trob! Per fi! Es meu cos podrà tornar a la seva normalitat, si és que se´n recorda de com era abans del meu primer embaràs. Les meves hormones tant de temps alterades es tornaran a calmar i tornaré patir aquelles manifestacions mensuals que no he enyorat gens. Que bé! Tornaré a ser una dona normal i corrent! I amb ales! Però que polit és cada matí aixecar-me i veure aquella careta que me riu amb els bracets que es mouen convidant-me que l´agafi per donar-li menjar. Que meravellós és agafar-lo en braços i veure com la seva boqueta cerca guiada per l´olor. Ha estat fantàstic ser mamà de tres bebés i esper que continuarà, i per molts anys, essent fantàstica l´experiència de ser mare amb cada una de les noves etapes que vindran. M´agrada fer aquest escrit, perquè com si d´un ritual es tractàs el podré guardar com a penyora per testimoniar uns sentiments fàcilment esborrables, i difícils d´explicar. Només esper que un dia quan un dels meus filles i fill es trobin al final d´un capítol de la seva vida, igual que jo estic ara, puguin llegir aquest escrit i entendre i valorar aquesta carteta. Però açò ja serà una altra història, o no.....

BENEÏT SETEMBRE

Ja sé que aquesta frase és molt tòpica i fins i tot pot ser qüestionable si treiem una calculadora i comencem a fer nombres. Entre llibres de texte, material escolar divers, sabates, calcetins, xàndals, activitats extraescolars, i un llarg i trist etcètera, el més recomanable seria canviar el títol i posar en lloc de benvingut Setembre, Maleït Setembre! Però qué vols que te digui! després de dos llargs mesos de terrassetes, gelats, refrescos, tapetes, patates xurres, cervesetes, platja i sol, i més de dues estones de no saber que fer amb la nostra ossa... per fi! comencem a veure un poc de llum dins el túnel que ens conduïrà cap una vida més ordenada i sana. Al manco açò és el que el mes de Setembre representa per jo. Crec que és el mes de les segones oportunitats, ja que qui es va proposar día primer de Gener deixar de fumar, perdre deu quilos, anar al gimnàs,.... i a la fi no ho va fer, ara, amb el final de les vacances i l´inici del curs, torna a tenir l´oportunitat d´acomplir allò que va deixar a mitges. És el mes de les decissions: "que apuntem al fillet a futbol o a bàsquet?- Millor a tot i així arribarà a casa cruixit a punt d´anar al llit". "Però resultarà massa car, no? - Ah! no et preocupis, ho paga la visa!"- També és el mes de les compres inútils: anem a comprar la motxilla per l´infant de tres anys, la més xula, dels pitufos, i després a l´escola ens diuen que no cal dur motxilla perquè amb el talec n´hi ha prou, i tu penses:" i ara que coi faig amb la motxilla??" - "és que realment era necessari comprar-la día 1 de Setembre?"- "Estava d´oferta! la vaig comprar per 20 euros!"- "Ah! si estava d´oferta".... També és el mes de les compres exagerades: "Senyora, la nena té tres anys i deu pesar 12 quilets; realment necessita comprar-li un babi talla 8?"- "Així el tindrà per uns quants anys! que esteim en crisi i no podem gastar en xuminades!!!" Ah! i no ens oblidem de les col.leccions, però això sèrà una altra història. El que sí està clar és que el Setembre és un mes d´inicis i de bons propòsits i intencions. Esperem que enguany les poguem dur a bon terme.