La educación prohibida

Un fantàstic testimoni de la realitat escolar que vivim actualment.

A en Pito amb amor

(Aquesta carta la vaig escriure i la va llegir na Sefa, sa meva germana, al funeral den Pito que va ser dia 6 de Juliol del 2009)

Estimat Pitet:

Fa dotze anys vas arribar a sa vida de na Gore, ben plantós i vas omplir d'amor, esperança i alegries una casa que fins aquell moment havia patit massa.

A Maó tothom te coneixia, ja que sa teva feina durant trenta anys com a municipal de la ciutat, t'havia fet conegut per tots com en "Pito es saig".

S'entrada a sa família d'un home com tu: alegre, feiner, servicial, pacient,.... va suposar s'arribada d'una bona dosi d'optimisme i molt prest te convertires en un bon pare per na Goretti, i te vas consolidar com el company perfecte i inseparable de na Gore. Així ens varem enamorar tots de tu, i amb el teu caràcter sempre content te vas convertir en un alaurenc més, passant de ser en Pito es saig, a ser en Pito de na Gore.

Fa cins anys sa vida va voler que li demostrassis, un cop més, sa teva valentia, i fent gala d'un esperit de lluita i sacrifici, has batallat com un campió contra una malaltia, que finalment t'ha guanyat, però que si pogués xerrar, te diria allò de: "grandíssim! ho has estat mal d'escatar!".

Li has plantat cara al càncer i a la fi t'has mort amb la dignitat que dóna quan un fa tot allò que pot i més.

Per fí començaràs un nou camí que esperam te retrobi amb els teus éssers estimats. Podràs abrassar a ta mare, a ton pare, a sa teva germana, esper que en Tòful i na Nacarina també te surtin a camí, i qui no te diu que fins i tot en Carlos es Loco, ginet en mà, no t'esperi per acompanyar-te en sa teva nova vida.

Els que quedem t'anyorarem, na Gore te plorarà i molt, na Goretti per qui has estat com un pare, te tindrà com el seu referent patern. Però entre pena i pena, no podrem evitar somriure recordant aquell home que sempre tenia una paraula amable, i un "xiste" a punt per fer. Un home  a qui l'emocionaven ses havaneres i sa música que recorda a la mar.

Pito, parteix tranquil que ha estat una alegria coneixer-te i un plaer que hagis format part de les nostres vides durant tots aquests anys.

Descansa en pau.

A na Gore

(carta publicada al Menorca el 9 de gener del 2011)

Estimada Gore:

Voldria escriure sa carta més polida que ningú hagi pogut llegir mai, perquè te la mereixes, i coses bones a dir n'hi ha moltes, però només tenc un paper.

Segurament n'hi hauria prou amb un bolero de los Panchos que tant t'agradaven, per resumir el que ha estat sa teva vida, perquè una cosa és certa: has tingut una vida curta però molt intensa.

Has estat una dona lluitadora, però te va tocar massa prest anar a la guerra, quan amb 32 anys en Rafel, es papà de na Goretti, vos va deixar aquell fatídic dia i sa filleta només tenia 3 anys. Però tu vas ser valenta i tot ho vas treure endavant.

Després quan va arribar en Pito vos va omplir sa vida d'il.lusions i alegries que tant necessitàveu, i vos vàreu convertir en una família preciosa i molt unida.

Però una altra vegada sa mala sort va voler que tanta felicitat tingués un punt i final; i en Pito amb la seva mort deixà una immensa pena i molta solitud que no t'han deixat lliure.

I al final aquest cor teu que tant ha estimat i tant ha lluitat, no ha resistit. A lo millor és com diu una cançó i "s'ha espanyat de tant emprar-lo".

Per na Goretti no passis cap pena, ha perdut una gran mare, sí, però li deixes set concos i set ties i un bon nombre de cosins i bona gent que l'ajudarem, recolzarem i estimam com si fos una filla o germana més.

Vull creure que quan arribis a sa llum trobaràs a qui vols veure i m'imagin que t'esperaran en fila i podràs anar saludant a tothom: sa mamà, es papà, s'àvia, n'Otto, en Rafel,... i quan hagis saludat a tothom, veuràs com t'espera ben mudat, a punt d'anar de festa, en Pito, es teu gran i únic amor.

Descansa en pau.

SETMANA DE FESTES

(Carta publicada al Menorca l'Agost del 2008)

per Natàlia Vinent Mascaró

Per fi s'atraca Sant Llorenç!

Sembla que va ser ahir quan sentíem repicar ses campanes i partíem es meu homo i jo carregats de motxilles amb infants( en Francesc tenia un mes justet de vida), i ja ha passat un any amb totes ses seves alegries i penes....

Es capvespre que es meu homo va arribar a casa, programa 2008 en mà, me va venir a sa memòria sa meva infància al Cine Espanya. M'enrecord que quan ens duien es programa de festes ma mare me cridava:"Natalieta ja han duit es programa!". Com una bala corria a cercar-lo i anava a l'encontrede sa meva s'àvia per a llegir-li tot el contingut d'aquells paperets plens d'il.lusió i alegria.

Amb el temps aquella lectura es va convertir en un ritual que es va repetir després amb ma mare quan s'àvia es va morir. Amb ma mareta també morta, he fet el ritu amb les meves filles, i he de confessar que enguany igual que cada any, tampoc he pogut acabar de llegir perquè un puny m'ofega el coll provocant que unes llàgrimes em creuin la cara. I és que a mide que feim anys, les festes es tornen tristes perquè sempre falla algú i ens entristeix l'anyorança d'aquells éssers tant estimats. I és així. Però hem de fer l'esforç i convertir la tristor en melangia tot i que igualment serà inevitable controlar les llàgrimes del record.

Enguany, com cada Sant Llorenç, he fet net sa casa a fons, per  a rebre el patró amb sa millor cara. Faré coques i couré xocolati per a rebre els meus convidats. Enguany per primera vegada en molts anys els veïns des meu carrer enramarem i farem festa per celebrar tantes coses que s'han de celebrar i de vegades no ho celebrem.

Ses festes majors ens donen l'excusa perfecta per a brindar per tot allò pel que no hem brindat abans: pels que som d'aquí i els que són de fora, pels que han nascut i els que s'han anat, pels joves i els no tant joves, pels que esteim sans i els que no hi estan tant, pels nostres ascendents i per la nostra descendència, pel que fa feina i pel que pot descansar, pel que està enamorant i pel que no s'enamora, pel que està trist i pel que vol riure, per  a tots i totes els que teniu algun motiu per celebrar, aprofitau aquest Sant Llorenç per fer-ho, perquè no sabem si l'any que ve hi serem  per a celebrar-ho.

Que tingueu unes bones festes de Sant Llorenç.

UN GENER TRIST

(Carta publicada al Menorca el Febrer del 2008)

Per Natàlia Vinent Mascaró

Si faig memòria i mir enrera, crec que durant molts anys el mes de gener ha estat un dels meus preferits. És el mes dels regals perquè vénen els reis i tres dies després és el meu aniversari (33 ja); és el mes de la il.lusió perquè amb l'arribada del nou any ens hem proposat fer o deixar de fer moltes coses i esteim entusiasmats per aconseguir-ho. És el mes de les rebaixes i podem innovar un poc el vestuari; és el mes més fred pels qui ens agrada quedar a casa davant l'estufeta.....és definitivament, un mes especial.

Però enguany no puc dir el mateix. El mes de gener va començar enduent-se vides: vides tràgicament joves, vides no tant joves però encara amb camí per fer, vides més madures...., i així fins a disset, si no vaig errada. Enguany gener no ha estat fred, però ens ha gelat la sang. Ha fet solet, però tot s'ha vist gris. Ha estat molt humid, però ens ha secat els ulls de tant de plorar. El mes de gener ha estat llarg, cruel i trist, molt, molt trist.

I arribant finals de gener trobem que "para colmo" com diuen, acabarà amb la frivolitat i l'alegria del carnaval. És com si ens vulgui dir: "Eh! que aixó segueix!, ho hem de passar tot avant! No podeu perdre es tren!"

Escrivint aixó me ve al cap una anècdota d'aquests dies passats, quan me vaig trobar en una botiga comprant teles per carnaval per fer les disfresses dels meus fills, i al mateix temps li demanava a la dependenta una brusa blanca per dur al funeral del meu pare. En aquell moment vaig pensar: "Que ho veus quines contradiccions que te sa vida". Però és que és així!, tot ha de seguir es seu curs. La mort i la vida van agafats de la maneta igual que la pena i l'alegria. No es pot entendre la una sense l'altre perquè no es valora una sense tenir present l'altre. Hem de seguir caminant perquè vindran moltes primaveres i molts estius, però també vindrà de tan en tant algún gener, esperem no tant dolent com aquest. I cada die ens hem d'aixecar, i anar a escola... i viure. Cada dia hem de viure i com deia Grouxo Marx "Hem de VIURE tots els dies de la nostra vida"; i ho hem de fer amb majúscules, perquè no sabem quan pot aparèixer un altre gener....

El que ens ha passat, ens agradi o no, no es pot canviar. Açò és el que hi ha, no ho hem pogut triar, però a partir d'ara sí que podem triar i hem d'escollir mirar per envant, sense oblidar el que tenim darrera. El passat ens ha de servir de guia per aprendre i afrontar el futur amb la saviessa que ens aporta l'experiència. Hem de mirar enrere amb l'amor i la templança que es mereixen els records que sempre hi seran per quan els necessitem. No ens han de servir per fer-nos mal, sinó per recomfortar-nos com una maternal abraçada.

Estic contenta que el gener ha arribat a la fi i que hagi començat un mes nou, perquè com si d'una nova vida es tractàs, febrer ha entrat amb la il.lusió i l'esperança que ens va prendre gener.

Estic contenta que hagi vingut febrer perquè la meva filla gran farà quatre anys, i ho ben celebrarem perquè la vida és així, els que se'n van vull creure que  comencen un nou camí, i els que quedam hem de VIURE i disfrutar del que ens queda de vida....

UNA D' URGÈNCIES....

(Carta publicada al Menorca el 18 d’Octubre del 2008)

Per Natàlia Vinent Mascaró

Es passat dia 13 va ser festiu i els meus fills i jo vàrem anar a passar dues horetes al Ramal. Tot anava beníssim fins que me van avisa que sa meva filla, na Gemma, s’havia fet mal. Vaig anar tot d’una a veure què tenia: havia caigut anat amb bicicleta amb tant mala sort que s’havia ferit al cap amb un dels laterals del “tobogan”. Tot d’una li va sortir una bodonya enmitg dels ulls, i amb el toc també s’havia esclatat es nas. Ja vos podeu imaginar el retgiró que me va provocar veure aquell front que realment tenia molt mal color. Així és que vaig deixar els altres dos fills amb dues bones amigues i me vaig emmanar na Gemma cap as Banyer. Allà ens varen atendre tot d’una i molt amablement, i després de curar-li la sang des nasset i donar-nos gel pel baverol i Dalsi per a la inflamació ens van recomanar anar al Mateu Orfila per a fer-li una radiografía i així assegurar-nos que no hi havia més que el cop.

Així és que varem partir cap a l’hospital.

Quan vàrem arribar a urgències devien ser la una del migdia. A la finestreta d’atenció al públic ens van dir que esperéssim que ja ens cridarien. Al cap d’una mitja hora de ser allà ens varen fer entrar en una zona que ells anomenen “triatges” que és on “s’etiqueten” les emergències segons el grau de perillositat per a la vida del pacient. Es van mirar literalment sa filleta i van dir que esperéssim a la sala d’espera.

Quan varen ser les cinc i quart des capvespre i sa meva filla de tres anys, sense dinar ni res, me va dir que estava molt cansada, vaig anar a la recepció per demanar què passava que feia quatre hores que esperàvem i que ningú ens havia dit res. Un senyor que es podria dedicar a fer feina tancat dins uuna oficina i no estar cara al públic me va dir que tenien molta feina però me va donar un full per emplenar i posar el nombre de la seguretat social de na Gemma i açò va ser tota sa resposta que vaig tenir. Açò sí, tenen un munt de cartelets avisant que ses urgències s’atenen per ordre segons la importància que se li dóna a triatge i que el personal administratiu no és responsable de la tardança amb què s’atengui els usuaris. Tot açò està molt bé, però si administració no era responsable la pilota anava al camp de triatges, per tant si allà ens haguessin avissat que la cosa anaqva per llarg, almanco ens haurien donat l’opció d’anar a fer un menú al bar mateix de l’hospital. Però com que ningú diu res més del que es considera estrictament necessari, qualsevol abandona la sala d’espera per anar a dinar! Més val treure un paquet de donetes de la màquina expendedora d’aquest tipus de menjar tan saníssim.

Doncs bé! Als cinc o deu minuts de fer aquesta “consulta”, ens varen fer passar i una doctora molt amable ens va dir que tenien molta feina i que per açò haviem hagut d’esperar tant.

Però açò no acaba aquí! Perquè en veure que sa filleta estava bé i que el bony no era més que el cop, la doctora va insinuar que no era necessària una radiografía. Vos imagineu que després de quatre hores i mitja d’esperar per una radiografía quan entreu no vos la facin? Crec que la doctora va veure que la cara me canviaba de color mentre jo li deia molt amablement (tenint en compte sa situació) que després de tant esperar ens mereixíem una radiografía perquè d’haver sabut que no li farien res no hauria anat a passar el meu dia festiu a la sala d’espera de l’hospital perquè el que m’estava dient ella ja m’ho havien dit a Lô. Per fi la doctora va venir d’acord i li van fer sa radiografía a sa filleta. Per sort es va confirmar que no era res i ja està tot aclarit i com diria aquell “fueron felices y comieron perdices”.

Exposada aquesta experiència, voldira afegir que com que no m’agraden gens ses crítiques destructives i sa gent que ha llegit ses meves cartes sap que no me dedic afer escrits criticant a ningú, aprofitaré aquestes línees per convidar els professionals del món de la salut als quals admir i respect profundament, a fer un parell de reflexions que es podrien tenir en compte.

Ja sabem que no hi ha un euro i que un metge ha de fer la feina de tres. També sabem que no hi ha prou infermeres o infermers ni prou tècnics de mil i una cosa que s’han de fer servir en aquests llocs. Però, no consideren vostès que ses coses funcionant igual de malament que ara, ens resultarien més còmodes als usuaris i a tots en general si una persona amable i eficient ens rebés a la recepció d’urgències i ens explicàs, sense haver de llegir cap cartellet, que hi ha molta feina i poca pressa, que les urgències s’atenen per ordre d’importància i perill per a la vida del pacient i que els que esperem podem anar a dinar o a sopar o a fer un cafè al bar tranquil.lament perquè hi ha un sistema de megafonia que s’escolta perfectament bé des del bar? Crec que no és molt demanar, no? A més les sales d’espera podrien tenir un poc més de material de premsa més diversificat i quatre jocs i cosetes perquè els fillets si han d’esperar durant quatre hores, al manco puguin estar entretinguts i no molestin als altres que estiguin més malament. No me diguin que les netejadores no repleguen revistes de tot tipus de les habitacions dels malalts que se’n van d’alta i les podrien aprofitar per a la sala d’espera. A més podrien fer una campanya per a recollir joguines i contes per als infants perquè tots tenim juguetes que els nostres fills ja no fan servir i podrien dur-les a l’hospital. Me sembla que no estic demanant cap exageració! A més me perdonin, però un lloc com l’hospital on s’ha de promoure la vida sana té un ranxo de màquines expendedores de “comida basura i bolleria industrial” que fa feredat, hi ha màquines expendedores de fruita que podria gestionar el mateix bar i així todo queda en casa!..... Ja sé que per menjar hi ha el restaurant però no tenim per què gastar vuit euros en un menú en un lloc on hi ets accidentalment, segurament hi haurà persones que s’han trobat esperant a urgències sense un euro damunt. Per favor! Que anar a parar a urgències no és una cosa que un tengui planejat d’un dia per s’altre!

I és que aquí una cosa ha de quedar ben clara, el que va a urgències no ho fa per gust i es mereix tot el respecte i consideració del món, i el que no estigui disposat a tenir en compte açò, possiblement s’ha de plantejar dedicar-se a una altra cosa.

L' ESCOLA NOVA

Carta publicada al Menorca el 24 d' Abril del 2008

Natàlia Vinent Mascaró

Quan jo era petita m'enrecord que estrenar cosa me provocava una felicitat i una sensació de nerviosisme que me feia estar impacient esperant l'hora de posar-me el que fos nou. És clar que fa trenta anys no estrenàvem tant com ara, i possiblement per açò donàvem a les coses un altre valor, però el fet és que només de pensar que les meves filles i el meu fill aniran a l'escola ova provoca que m'envaeixi aquesta fantàstica sensació que tenia de petita.

Pensar que estrenaran centre aqmb les seves classes amb mobiliari nou, noves pissarres, pati amb nous jocs, material nou.... me fa molta il.lusió.

Evidentment hi haurà coses que no  m'agradaran tant, açò ja ho sé, però com deia ma mare que en sabia molt de sa vida, tot s'aclareix si hi ha bona voluntat, i jo estic segura que, parlant d'un equip de gent amb ganes per arrancar un nou projecte, tot ho aconseguirem.

És veritat que s'horari partit és fastigós, però hi haurà servei de menjador per als que tenen pares i mares treballant, i quedar a menjador és molt positiu per als fillets, perquè fan una dieta equilibrada i mengen de tot, aprenen hàbits d'higiene i bones formes a l'hora de seure i menjar, fomentam la seva autonomia.... i a més, si l'horari partit fos perjudicial per als infants, podeu creure que no es faria.

També sé que a les tres fa molta vessa menar els al.lots a l'escola, a jo la primera!, però el cos s'acostuma a tot, i el dels nostres fills més. Com deia aquella famosa cançó de Mary Poppins "amb un poquet de sucre la medicina passa millor". Possiblement tot d'una de sucre n'haurem de posar molta, però en aquesta vida l'hem de tenir sempre a mà.

Que han de travessar la carretera? Sùpòs que hi haurà municipals controlant el trànsit com a zona escolar que serà, i a més segons tenc entès es vol crear des de l'Ajuntament una ruta escolar per tal de facilitar-nos les coses a tots.

M'enrecord que quan s'havia d'obrir es Pouet, els pares i mares estàvem retgirats igual que ara perquè el fet de fusionar dues escoles suposa molts de mals de cap, i ja ho veis! l'escola funciona tant bé que ningú s'enrecorda des Ramal ni de la Salle petita!

Vos confessaré que me provoca ganes de riure per no dir una altra cosa es fet que després de tants anys de sentir queixes sobre si es Comas ha quedat petit, si està molt massificat, ses aules prefabricades, aules de música i plàstica que "volen" per manca de recursos, i un llarg etc...... ara que  per fi tindrem s'escola nova, resulta que no la volem perquè al manco es primer any s'obliga per llei a impartir classe en horari partit! Tenc amigues que els seus fills van a la Salle amb horari partit i també fan feina com tothom amb horaris com  tothom i tot ho aclareixen com tothom! I els seus fills estan ben satisfets!

Jo tenc molt clar que duré els meus fills a l'escola nova, perquè l'oportunitat és fantàstica, i voldria amb aquesta carteta animar als pares i mares indecisos que també ho facin.

Estic contenta i agraïda per aquesta escola nova perquè suposarà entre moltes altres coses "l'alliberació" del Comas de tanta massificació i açò repercutirà positivament en es nostres fills i filles que en definitiva són els que importen. El Comas podrà recuperar les seves aules de música i plàstica tant de temps "segrestades" i a la millor en podran tenir una d'informàtica i una per anglès! Esper i desig que així sigui perquè vull el millor pels nostres fills i filles.

Estic contenta per les meves filles i el meu fill i tenc moltes ganes de fer feina per una escola nova amb il.lusió, amb bones idees, i amb moltes ganes de treballar pels nostres fills i filles.

Jo com a mare estic dosposta a posar el meu granet de sucre per aconseguir-ho, i com jo, sé que hi haurà molta gent.

Gràcies a tots els que han fet possible aquest naixement de s'escola nova.

Una de barres....

(Carta publicada al Diari Menorca el dijous 27 de Setembre del 2012)

Resulta que a Lô tenim una escola de nova construcció. És es CEIP Mestre Duran, escola on jo personalment hi tenc els meus fills escolaritzats.

En aquesta escola hi ha entre moltes coses unes barres de fusta de pi, col.locades verticalment davant ses portes de vidre que dónen als patis amb la intenció que aturin un poc el sol i així assegurar que dins les aules no es morin de calor durant la primavera i els inicis de l’estiu. Per que vos faceu una idea, ses barres volen ser com ses de sa nova escola que s’ha construit a Mô. Amb sa diferència que ses de Mô sí tamitzen es llum des sol perquè són mòbils, i ses de Lô, no.

Fins aquí tot està molt bé. El problema és que aquestes barres, realment no acompleixen amb la seva missió original de tamitzar la llum del sol, ja que son barres fixes, i a causa de la separació que hi ha entre una barra i altre (hi passa un infant), el sol hi passa igual; per tant més que aturar la llum el que dónen és la sensació d’estar dins el pati d’una presó i poca cosa més.

El més seriós de tot és que representen un perill pels alumnes perquè algunes ténen esquelles, i ja hi ha hagut més d’un i de dos baberols, que de ferir en un cantell de la barra, ja que tampoc tenen cantells rodons, podria significar un bon aixap a algun infant.

S’escola ja ha donat part a l’Ajuntament i des del consell escolar s’ha demanat per escrit que es venguin a llevar les barres, al manco les que signifiquen un perill directa pels infants, o sigui les que trobem al pati i per resposta enguany, ens hem trobat que les han vingudes a envernissar. Punyeta món! ja que les hem d’engronxar, al manco les haurien pogudes pintar de colors, i així llevam un poc de “efecte presó”.

A més, dos alumnes de la seu universitària d’Alaior van presentar a l’escola un projecte en el qual quedava bastant clar el perill i la poca idoneïtat de tenir aquestes construccions dins el pati i tant a l’abast dels infants, però des de L’ajuntament ens diuen que no hi poden fer res, no sé si per tema de competències, i des de les mes altes esferes a les que s’ha explicat el problema ens han dit que fins que no passen deu anys de la construcció de l’escola no es poden fer modificacions estructurals.

I amb tot aquest xou a la comunitat educativa només ens queda fer tres coses:

PRIMERA: encomenar-nos a tots els sants del calendari perquè no passi res a ningú mai. I si passa que no sigui massa greu.

SEGONA: Quedar un dia tots els pares i mares serres en mà i retallar el problema, cosa que estaria bastant d’actualitat, per altra banda.

TERCERA: Esperar que hi hagi una desgràcia prou seriosa i que després haguem de dir allò tant penós de: “si és que ho haviem dit moltes vegades, i mai ens havien fet cas....”

NATÀLIA VINENT MASCARÓ

I ja tenim es quart....

Mai oblidaré quan vaig haver tingut el meu tercer fill, el dia que vaig visitar a la comare i me va dir que tot estava bé i a punt de fer es quart. Jo li vaig contestar amb un rotund : "no! es quart ha de ser sa carrera!" I varem quedar que quan tengui sa carrera acabada hi hauré d'anar a visitar-la i dir-li: "Ana ja tenc es quart". Doncs aquesta idea que me semblar tant llunyana en un principi, cada cop va agafant  més forma i poc a poc es va fent més real. I és que no voldria sonar a tòpic recurrent però no m'hi queda altra remei que fer-ho, quan miro enrrera i em recordo   quan vaig llegir entre llàgrimes d'alegria,   que m'havien agafat per estudiar infantil. En aquell moment vaig pensar que aquest cop el tren no el podia deixar perdre, i vaig tenir la certesa que aquesta  vegada si ho aconseguiria. 

Han estat  fins avui, tres anys que han passat com solen dir "sin prisa pero sin pausa",  amb els seus trams de camí llis, i altres plens de pedres, amb costes per avall i altres de ben amunt, però un camí en definitiva transitable,  que per sort m'ha aportat més de bò que de dolent.
Avui me trobo asseguda davant aquesta pàgina en blanc del meu blog de carrera i me inunden les mateixes il.lusions, o més, si cal, que quan havia de començar a estudiar el primer curs. Il.lusions per tot allò que aprendré,  per tot allò que descobriré, pels llibres i articles que hauré de llegir, pels treballs que hauré de portar a terme....però tot i les ganes, també em visita la por i els temors, por a tot allò que me resulta desconegut: afrontar el projecte de final de carrera, les pràctiques, si podré anar a l'escola que jo esculli, a dur-me bé amb les companyes, a trobar equip de treball, si estaré a l'alçada de la feina a fer per les assignatures..... però no cregueu que les pors m'impediran avançar, no!  les pors i han de ser,  i les he de tenir en compte, perquè son les que m'ajuden a voler ser millor persona, i afrontant-les, apreng i creixo com a persona i com a futura docent que esper ser.
En definitiva ens  trobem a les portes d'un gran any i d'un millor curs, perquè senyores i senyors, aquest curs serem mestres!