Avui m'ha passat una cosa molt curiosa que havia de passar més prest que tard, tot i que jo desitjava que fos més tard que ja.
Resulta que avui matí sa meva filla gran, na Marina, ens ha reunit al seu pare i a jo dins el menjador, ha tancat la porta, ens ha fet seure al sofà i molt parsimoniosament ens ha dit: "Papà i mamà, tenc una cosa molt important a dir-vos".
Noltros ens hem quedat esperant en silenci intrigats per descobrir el que una filleta de vuit anys ens podia dir que necessités tant de misteri.
"Ja sé que voltros sou el reis". Aquesta ha estat sa seva sentència que personalment m'ha caigut com un jerro d'aigua freda.
Quan li he demanat com ho ha sabut m'ha dit que ha anat fermant caps i que com que ella és molt observadora, ha anat escoltant sobretot coses que no li resultaven prou coherents; com per exemple que jo insistís tant en que enguany els reis no tenen euros i no podem demanar coses cares i que no siguin de profit.
En teoria, reflexionava ella en veu alta, si els reis ténen el poder de dur regals a tot el món en un vespre, possiblement no tindrien pegues a l'hora d'aconseguir tots els desitjos de totes les persones del món, per tant açò de no poder, sembla un concepte bastant impossible per unes persones que poden aconseguir l'impossible.
I un darrera l'altre, na Marina ens ha anat donant diversos motius pels quals ha arribat a l'òbvia conclussió.
Davant la descoberta d'aquesta "dolça mentida", jo li he explicat que efectivament els reis som els pares i que tampoc existeixen ni el Pare Noel, ni el "ratoncito Perez" resposta que l'ha aliviada bastant, per cert, ja que ens ha confessat que la idea de tenir una rata remenant per davall del seu coixí no era l'ideal de company d'estudi.
Un cop ha quedat aclarit tot això hem convingut en que el secret continuarà sa i estalvi perquè els seus germans petits no poden saber res, i a més l'hem convidada a participar de la farsa i a mantenir la mateixa il.lusió que ha tingut fins ara, però a partir d'aquest instant, aquesta il.lusió es convertirà en saber quin regal li donarem, i ajudar-nos a nosaltres a preparar els regals dels seus germans.
Després, com no podia ser menys, com a mare, m'ha agafat una immensa pena al pensar que la meva filla a perdut part de la inocència que els fa ser infants. La meva petita s'està convertint en una personeta molt observadora, molt llesta i molt intel.ligent, capaç d'anar treguent les seves pròpies conclusions, i això en part m'alegra perquè és el que vull, tenir uns fills que siguin capaços de treure les seves conclusions arràn d'enraonar i observar les coses, però també pena perquè amb aquest descobriment es perd una part grossa de la infància més tendre i inocent.
