Molt sovint, quan es planteja parlar sobre la vida quotidiana en l’educació infantil, apareix una certa unanimitat a confirmar-ne el valor educatiu, però es vincula ràpidament a les rutines o es relega el seu valor als primers anys. Aquestes reflexions pretenen saltar sobre el concepte de rutines i entendre la vida quotidiana com un recurs educatiu fonamental en tota l’etapa d’educació infantil des dels zero fins als sis anys.
Els éssers humans, en néixer, ens trobem amb una o amb diverses persones grans que ens faci-liten un marc de vida. La indefensió del nadó fa que la seva supervivència depengui de l’adulta o de l’adult que en té cura, que és qui ha de cobrir les seves necessitats més bàsiques. Ara bé, aquest marc de vida si bé és universal, no significa pas que sigui únic, ni homogeni, ni uniforme. Seran els diferents contextos culturals i històrics, físics, relacionals..., els que conformaran i establiran les pautes per configurar els diversos marcs de vida, i això farà que les distintes accions que s’hi realitzen trobin sentit en funció de tot aquest complex entramat que configura la societat en què es produeix. És en aquests marcs de vida on la infància dota de significat les paraules i les accions, on la comunicació adquireix sentit, i serà en aquest marc on s’esplaiaran les potencialitats de l’ésser humà.
En educació infantil podem entendre per marc de vida el que ha estat anomenat configuració de l’ambient, és a dir aquest entramat de temps, espais, relacions, materials..., que farà que la tasca de planificació de l’ambient sigui transcendent per als diversos processos de creixement i aprenentatge.
Potser seria una tasca prèvia plantejar que les decisions que prenem com a persones adultes no són asèptiques, ni alienes a determinats valors, ja que fan referència a la manera d’entendre i de considerar aspectes com ara:Quin lloc ocupa i on situem l’individu i el grup? Quina confiança i quines possibilitats atorguem als nens i nenes? Quin valor donem als contextos físics i relacionals? Aprenem sols o juntament amb altres persones? Quines pos- sibilitats d’acció oferim? Quina connexió existeix entre els distints contextos vitals? Quins valors volem propiciar (respecte, solidaritat,cooperació, capacitat crítica, curiositat, auto-nomia...)? Com els vivim en la comunitat educativa? Quines pautes d’acció i relació existeixen amb la comunitat i amb l’entorn proper?
Els professionals i les professionals de l’educació infantil hi tenim una responsabilitat,que no es deriva linealment dels decrets ni dels dissenys curriculars, sinó que ha de respondre a una reflexió i a una investigació sobre els aspectes més senzills de la vida quotidiana en la nostra convivència a l’escola infantil, per la qual cosa és tasca dels mestres i les mestres planificar de manera intencional quines condicions de vida propiciarem.
Aquest últim aspecte ens obre les portes d’una altra feina prou important com a professionals de l’educació, ja que hem d’entendre la nostra tasca com a mitjancers actius entre el món de la infància i la complexa realitat social i cultural. Necessitem documentar-nos en distintes fonts per desenvolupar la nostra tasca educativa, des de la psicologia i la pedagogia,però també des de l’antropologia, la filosofia...,que ens ajudin a reflexionar sobre el valor de viure. Per a això resulta imprescindible mantenir una actitud oberta al dubte, a la complexitat, al silenci, a la contradicció. En aquest sentit, el diàleg i el debat en l’equip d’educadores i educadors esdevé un instrument necessari per a l’aprenentatge de les persones adultes.
Crèixer, viure i aprendre a l’escola infantil
La vida quotidiana és tot aquest conjunt d’experiències, vivències, relacions... que l’escola infantil propicia. És un esdeveniment diari que afecta no únicament els infants, sinó que impregna d’una manera enriquidora tots els components de l’escola infantil, també les famílies i els professionals que hi treballen. És un lloc on hi ha cabuda per a l’estabilitat, però també per a la sorpresa, per a la novetat com a cosa normal, per al que és extraordinari com a ordinari...
Dintre de la vida quotidiana podem marcar alguns moments que esdevenen eixos vertebra-dors de la jornada diària: les entrades i els comiats, els moments relacionats amb la cura i la higiene del cos, l’alimentació i el repòs. La seguretat emocional dels nens i les nenes rebrà suport si existeix un marc educatiu on aquests moments estiguin ordenats i jerarquitzats per la persona adulta, és a dir, en quin ordre es realitzen, amb quins criteris es fa, com l’apliquen...,la qual cosa requereix una necessària coherència compartida per tota la gent gran (personal educatiu, de cuina, de neteja...) que es relaciona amb les criatures a l’escola infantil. Tot això ens obliga a donar una resposta de tots els membres de l’equip des de la intencionalitat educativa.
Cada moment i edat ha de ser un motiu de reflexió i recerca de criteris compartits. Cal mirar de donar resposta a algunes qüestions com ara: Quin significat té aquest moment en la vida de l’infant? Com podem fer-lo partícip en la seva resolució? Quin context d’espai,temps, materials..., quin ambient, oferim? Quin paper hi desenvolupa la persona adulta? Com hi participen les famílies? Com s’hi pot incorporar l’entorn sociocultural? Quina coherència hi ha entre el projecte educatiu i la realitat? D’aquestes activitats, no en podem fer rutines estereotipades i mancades d’interès educatiu. Únicament són rutines per a qui coneix perfectament l’acció que cal desenvolupar, en coneix el principi i la fi, en domina la seqüència completa, i no té dificultat per solucionar els possibles problemes que es presenten, es pot fer de manera mecànica i automàtica... Però quan aquestes característiques no es donen i suposen aprenentatge, són situacions que representen una conquesta personal transcendent per al creixement: menjar sol; saber col•locar l’abric al penjador; rentar-se les mans i, de passada, jugar amb l’aigua i el sabó; anar a visitar el grup del seu germà; poder sortir amb les companyes i els companys al barri...Tots aquests esdeveniments enclouen una riquesa d’aprenentatges, destreses, que l’infant va coneixent, va aprenent al llarg del transcurs de la vida diària i que tenen la categoria d’importants, li serveixen per viure.
Bases de la vida quotidiana. Una ètica de l’hospitalitat
Les professionals i els professionals que ens acostem a la mainada des de l’escola infantil podem propiciar que la situació del «nouvingut» tingui una estructura d’acollida similar a la que estructura l’acollida d’un nadó a la llar.
Hem de ser les persones adultes les que fem l’esforç de ser bones amfitriones i generar con-textos adients a les seves peculiaritats i característiques, acompanyant en el procés de l’adquisició paulatina d’autonomia, facilitant i promovent la relació amb les altres persones, ajudant a entendre i organitzar la informació i els esdeveniments del món en què vivim.
Des de la dependència fins a l’autonomia
Des dels primers dies de vida, els nadons no es limiten a rebre passivament les atencions materials i afectives que els proporcionen les persones grans, sinó que hi responen activament i són capaços de provocar, per mitjà de la seva acció, la intervenció de la gent que viu amb ells. És responsabilitat de l’adulta o de l’adult que aquests intercanvis adquireixin forma de diàleg, i això s’aconsegueix donant suport a les intencionalitats pròpies de l’infanti dotant de significat les seves actuacions i les de les altres persones. És important considerar la criatura des que neix com un ésser actiu,amb capacitat d’actuar, d’interactuar. La presència constant de l’adult o de l’adulta, que li ofereix seguretat i possible ajuda, facilita el camí cap a aquesta actuació per si sol d’acord amb les seves possibilitats. Aquest procés comporta la separació paulatina, ja que de mica en mica haurà d’aprendre a cercar solucions, les seves solucions als problemes que li planteja la vida ordinària, a plantejar-se noves respostes per a situacions noves,a anar conquerint els distints reptes que li planteja la convivència i el coneixement dels altres i de l’entorn.
Aquest trànsit des de la dependència total de la persona adulta fins a l’autonomia, tant física com emocional i intel•lectual, només serà possible que es produeixi de manera saludable si els infants viuen en un clima de seguretat afectiva. La necessitat que té la criatura de sentir-se respectada, estimada i acceptada en la seva individualitat, amb les seves pròpies característiques, resulta transcendent per al seu creixement. Això representa que els professionals i les professionals de l’educació infantil no podem deixar a l’atzar o a la pròpia manera de fer de cadascú el tractament d’un assumpte tan important. Caldrà reflexionar amb altres com podem facilitar aquest marc segur.
Hi ha una interessant aportació de Vicenç Arnaiz (2000) sobre les implicacions que això representa per a l’escola infantil.
La relació, motor d’aprenentatge i font de coneixement
Entenem que la interacció que l’infant estableix amb les altres persones i amb el món físic que l’envolta li permet aprendre sobre com és ell, l’altra gent i les coses. En aquest procés continu d’interacció, va aprenent i coneixent no únicament la realitat que l’envolta, sinó també quins són els mecanismes, les lleis, les normes... que la regulen, l’organitzen, és a dir, rep la informació necessària per conèixer-la i poder disposar dels recursos que li ofereix.
La vida quotidiana és el marc per a la trobada amb les altres persones, per conviure i compartir. A través dels distints esdeveniments diaris, entren en joc els factors reguladors de les relacions socials, els valors i les normes que es deriven de la vida compartida amb l’altra gent: aprendre a conviure, respectar l’altra persona, aprendre a resoldre els conflictes..., d’aquesta manera sorgeix la necessitat d’organitzar la vida en grup.
No podem deixar d’esmentar la interacció amb el món físic, ja que, tot actuant-hi i rebent-ne respostes, els infants elaboren coneixements, els arriben dades sobre aquesta realitat que són re elaborades i utilitzades. Al mateix temps, van adquirint una manera de conèixer,una manera d’aprendre, tot posant en joc les seves capacitats i competències. Com a conseqüència, a partir de l’acció, avancen en el coneixement i senten la necessitat de ser curiosos.
Quan s’enfronten a problemes experimentals nous, actuen com a petits científics, creant«teories en acció» que els infants desafien,amplien i contrasten (Karmiloff-Smith, 1992). El coneixement de les estructures subjacents als fets reals no és el resultat d’una apropiació immediata, sinó d’un procés de construcció continu i progressiu. Per aquest motiu, aquest coneixement mantindrà el seu caràcter instrumental al servei de la interpretació i la intervenció en els fets de la vida quotidiana.
Recuperar les situacions de la vida quotidiana com a situacions potencials d’aprenentatge, dotar de confiança i instrument els nens i les nenes per a l’expressió i l’elaboració de les informacions que posseeixen, no és una tasca fàcil. Des del moment que una professional o un professional de l’educació entra en el que serà el seu espai de feina, l’aula, pren decisions que influiran en el procés d’ensenyament que hi tindrà lloc. És molt important tenir cura de la con-figuració de l’ambient, no únicament en el seu aspecte físic de distribució espacial i material, sinó també en el que afecta les relacions, el respecte envers la individualitat i la diversitat prò-pia d’un grup d’infants homogeni en edat però no pas en interessos i necessitats. Un ambient on es reconegui i s’encoratgi l’expressió de preguntes, dubtes, errors..., on s’ajudi a planificar l’acció i reflexionar sobre el que s’ha fet.
El paper de les persones adultes que eduquen la criatura ens sembla decisiu: l’organització dels contextos on es desenvolupa l’activitat, la pròpia actitud i intervenció del mestre o la mestra en tot el procés —escoltant algunes vegades, interrogant unes altres,observant i estant sempre disponible...— són aspectes que influiran de manera fonamental en el procés que seguirà l’alumnat.
La vinculació entre el que és individual, el que és social i el que és cultural
La importància que té per nosaltres el procés de desenvolupament de l’infant, el seu món d’experiències prèvies, el seu ritme de desenvolupament, els seus gustos, les seves manifestacions peculiars, facilita que la vida quotidiana permeti a cada nen i a cada nena poder anar cercant les seves pròpies solucions, respostes, als distints moments que viu. És el protagonista en l’adquisició de coneixements. La vida quotidiana de cada criatura és el camp d’acció on posarà en joc tot allò que aprèn per continuar endavant. Les criatures podran manifestar els seus ritmes, els seus interessos, els seus gustos...,compartir-los i anar cercant solucions vàlides per a elles. La vida quotidiana permet que cadascú sigui ell mateix i vagi conquerint els graons del seu propi desenvolupament.
A l’escola infantil podem veure una parella d’alumnes de cinc anys recorrent l’escola i entrant en cada grup a preguntar quants nens i nenes hi han anat avui i si hi ha algun infant que necessiti un menú especial de dieta, a fi d’anar a la cuina i informar els cuiners i/o les cuineres de quina és la situació de l’escola i el menjar que s’ha de preparar. Conèixer l’escola sencera, moure-s’hi amb autonomia, entrar als grups, saludar-ne els infants i els mestres o les mestres ajustant-se a cada edat, escriure la informació, saludar el germà petit d’un amic que està en aquest grup, veure les activitats que fan en altres grups, anar a la cuina a informar...,són accions habituals, senzilles, que promouen el creixement autònom en un marc col•lectiu on els altres són importants, on tothom hi col•labora. Tots aquests esdeveniments poden ocórrer en la vida de les nenes i els nens i són experiències que els ensenyen a viure, a créixer, si els professionals i les professionals cerquem el marc que faci que accions senzilles i quotidianes es transformin en moments interessants i amb contingut en la vida de les menudes i els menuts. Bárbara Rogoff (1993) planteja: «l’aprenentatge és inseparable d’un context sociocultural on l’aprenent participa activament, en companyia d’altres membres de la seva comunitat, en l’adquisició de destreses i formes de coneixement socio-culturalment valorades […]l’aprenentatge es produeix a través de la participació i l’observació activa, en activitats quotidianes pròpies d’una cultura o d’un grup social». Així, accions com ara endreçar la taula després de fer un taller, menjar assegut, participar en una festa, conèixer el símbol de la farmàcia,creuar el carrer amb el semàfor en verd..., permeten a l’ infant aprendre a situar-se i a moure’s en el context en què viu, i facilita la seva participació en aquest, al mateix temps que el dota de recursos vàlids per conèixer-lo, valorar-lo i utilitzar-lo millor.
En la vida quotidiana de l’escola es viu i s’aprèn en la tensió del que és individual, del que és social i del que és cultural.
Una tasca comuna: nens, nenes, professionals i famílies
La vida quotidiana no és un esdeveniment diari que afecti únicament els infants, sinó que l’entenem com el quefer diari, constant i enriquidor de tots els components de l’escola i en la qual aprenen els uns amb els altres i els uns dels altres. Es tracta d’aconseguir la confluència dels distints interessos i de les distintes necessitats amb la intenció de crear un marc en què la vida de la criatura sigui el nostre objectiu primordial.
El valor del que és quotidià
Utilitzar els esdeveniments de la vida de l’escola com a recursos per aprendre i créixer,ens permet comprendre que l’ interès per aprendre sorgeix d’accions com ara: preparar una sortida a la biblioteca del barri o del poble per tornar-hi els llibres que ens van deixar, olorar els codonys que ha portat una companya, fer engrut per a les marionetes, abaixar-se sol els pantalons... Són accions relacionades amb la seva vida, altament significatives, tenen sentit per si mateixes i no són artificials, ja que permeten connectar els nous coneixements amb els conceptes de què ja disposava, la qual cosa confereix sentit als sabers que va incorporant de nou. Són funcionals, atès que doten l’ infant de dades i d’instruments útils per fer front a les situacions amb les quals es troba o es pot trobar en endavant. Són accions que permeten la participació activa, perquè, encara que no se n’hagi assolit la resolució autònoma,els nens i les nenes hi poden participar en funció de les seves capacitats, promovent-ne el desenvolupament.
Recuperar les situacions de la vida quotidiana com a situacions potencials d’aprenentatge, dotar de confiança i instruments els nens i les nenes per a l’expressió i l’elaboració de les infor-macions que posseeixen, no és tasca fàcil, però sí apassionant. Les professionals i els professionals de l’educació infantil som responsables del marc de vida que propiciem a l’escola infantil i resulta imprescindible no regatejar la reflexió en la transcendent tasca de promoure el creixement i l’aprenentatge de la nostra comunitat.
HEM PARLAT DE...
Identitat i autonomia personal. Situacions potencials d’aprenentatge.
Referencies bibliografiques
ARNAIZ, V. (2000): «La seguridad emocional en educación infantil», a
ANTON, M.; MOLL, B. (coord.): Educación infantil: Orientaciones y recursos (0-6 años).Barcelona. Cisspraxis.
KARMILOFF-SMITH, A. (1994): Más allá de la modularidad. Madrid. Alianza.
Mercedes Blasi Vélez
Equipo Psicopedagógico del Patronato Municipal de Educación Infantil. Granada
pamei4@telefonica.net
No hay comentarios:
Publicar un comentario