una carta sincera

Bon dia,

Hi ha una cosa que per jo és bastant important i tenc sa necessitat de fer i és demanar disculpes i perdó si he ofès a algú.

Volia fer açò en persona demà matí, però per mala sort no podrà ser perquè en Francesc te passa de panxa i vòmits, i no sé si vos ho podreu imaginar però no el puc deixar ni un moment sol perquè només s’aigua el fa vomitar.

Per tant ho faré per aquest canal que funciona tant bé.

Fa uns dies vaig escriure una reflexió al meu blog amb la ÚNICA intenció de reflexionar sobre un tema que me va venir al cap arràn de sa proposta de música. Punto. No n’hi ha més, ni he volgut ofendre a ningú ni dir res en contra de ningú perquè no s’acceptava sa meva proposta, ni res de intencions amagades de cap tipus. NO hi ha res més, però com que he pogut veure i intuïr que hi havia companyes a les que havia ofès, i repeteixo no era ni ha estat sa intenció en cap moment , m’he arribat a sentir prou malament fins al punt d’haver de sortir ahir de classe perquè “m’ofegava” de mal estar, i d’aquí sorgeix aquest escrit tant necessari per jo.

Deman perdó a les que vos heu sentit per un motiu o altre ofeses pel meu escrit, perquè no hi ha hagut cap mala intenció, insisteixo. Sa intenció era reflexionar sobre ses aptituds que demostrem davant sa feina, els estudis, sa carrera en definitiva. Jo pens i sa vida així m’ho ha demostrat, que aquestes seran ses mateixes que tindrem quan facem feina es dia de demà perquè una aptitud és una capacitat innata cap una cosa (ser feinantes, ser perfeccionistes, ser reflexius, ser una “lianta”, ...) i sa reflexió que havia de fer cada una és: “Realment el que dic que pens en relació a sa idea de mestra que vull ser o que crec que seré es manifesta a través de ses aptituds que demostro davant ses coses que me passen a sa universitat?” Açò era sa reflexió. Pot agradar més o manco perquè te pot agradar més o manco el que descobreixis de tu mateix, però no hi havia res més. Cada un s’ho pren com sap, pot o vol. Ja està, que ningú cerqui cinc peus al moix perquè no en te.

Dit açò només esper que me perdoneu perquè no m’agradaria sentir-me cada vegada que veng a classe tant malament com me van fer sentir algunes mirades que vaig veure en algunes de voltros ahir capvespre. M’he equivocat perquè som humana i tots ens equivoquem i tenim dret a que s’ens perdoni, així que a jo m’agradaria que me perdonessiu sincerament.

Per acabar dir que no vull xerrar més d’aquest tema, per part meva aquí s’acaba sa reflexió i sa ditxosa proposta perquè m’està costant sa salut, i ara mateix necessit pel bé dels meus nirvis, passar pàgina d’aquesta història perquè vull concentrar tota sa meva energía en cuidar es meu fill que ho necessita més que res.

Res més, esper ses vostres respostes sinceres i per favor, perdonau-me.

Natàlia Vinent Mascaró