PASSAR PÀGINA

Per Natàlia Vinent Mascaró Carta publicada al Diari menorca a principis de Març del 2008

No sé si vos ha passat mai que de vegades vos trobeu amb una situació que vos agrada molt i no voleu que s´acabi però que ho ha de fer, senzillament perquè les coses són així. Ens sol passar molt a les persones que ens agrada , per exemple llegir, quan ens trobem amb una novel.la que ens ha captivat tant que, al mateix temps que volem descobrir-ne el final, ens entristeix veure que aquell fabulós món arribarà a la fi en el moment en que passis pàgina. Doncs bé, jo me trob en un moment del llibre de la meva vida en el que veig que estic arribant al final d´un capítol que m´agrada molt i em causa una sèrie de sensacions contradictòries . Resulta que tenc un fillet de set mesos prop de vuit, al que estic criant. És el meu tercer fill; la gran té quatre anys acabats de fer i la segona té dos anys i mig. Com vos podreu imaginar, no en vull tenir més i consider que amb vuit mesos de criar un infant ja n´hi ha ben prou. El fet és que aquesta decissió tant meditada i segura m´ha fet pensar molt durant aquests darrers dies fins al punt de dubtar si estic fent el que és correcte o no. I és que aquesta etapa de “mamà de bebés de mam” arriba a la seva fi. M´he passat quatre meravellosos anys de la meva vida parint fills, criant-los i tornant a quedar feliçment embarassada... però aquesta història s´havia d´acabar i ha arribat el moment. No me puc passar tota la vida parint i criant fills! És necessari girar aquesta pàgina final per començar un capítol nou. Vindran altres capítols, de més bons fins i tot, però aquest no tornarà mai més. Tancaré una porta per només obrir-la amb els meus records... i costa assimilar-ho. Aquesta setmana seran els darrers dies que donaré el berenar al meu fill amb la llet que el meu propi cos ha fabricat per a ell. És dur pensar que açò no ho tornaré a viure, tot i ser fruit d´una decissió personal, i és veritat que per llei de vida açò s´ha d´acabar, però no deixa de fer que me provoqui “morriña”, i és que es fillet torna gros i ha de menjar altres coses. Tant petit i ja comença amb sa seva primera forma d´ independència, i el que és més seriós, com m´ ha afectat a jo! M´imagin i així ha de ser, que aquesta sensació me tornarà a visitar moltes vegades durant la meva vida: quan els meus fills comencin educació Infantil, primària, l´institut, el primer amor, la primera decepció amorosa.... i quants més capítols de la vida dels meus fills passi, millor. Però no deixa de resultar curiós i en certa manera difícil reconèixer que les coses van canviant i que ens hem d´adaptar als canvis i acceptar-los si no volem sortir-ne perjudicats. I en aquestes me trob! Per fi! Es meu cos podrà tornar a la seva normalitat, si és que se´n recorda de com era abans del meu primer embaràs. Les meves hormones tant de temps alterades es tornaran a calmar i tornaré patir aquelles manifestacions mensuals que no he enyorat gens. Que bé! Tornaré a ser una dona normal i corrent! I amb ales! Però que polit és cada matí aixecar-me i veure aquella careta que me riu amb els bracets que es mouen convidant-me que l´agafi per donar-li menjar. Que meravellós és agafar-lo en braços i veure com la seva boqueta cerca guiada per l´olor. Ha estat fantàstic ser mamà de tres bebés i esper que continuarà, i per molts anys, essent fantàstica l´experiència de ser mare amb cada una de les noves etapes que vindran. M´agrada fer aquest escrit, perquè com si d´un ritual es tractàs el podré guardar com a penyora per testimoniar uns sentiments fàcilment esborrables, i difícils d´explicar. Només esper que un dia quan un dels meus filles i fill es trobin al final d´un capítol de la seva vida, igual que jo estic ara, puguin llegir aquest escrit i entendre i valorar aquesta carteta. Però açò ja serà una altra història, o no.....