UNA D' URGÈNCIES....

(Carta publicada al Menorca el 18 d’Octubre del 2008)

Per Natàlia Vinent Mascaró

Es passat dia 13 va ser festiu i els meus fills i jo vàrem anar a passar dues horetes al Ramal. Tot anava beníssim fins que me van avisa que sa meva filla, na Gemma, s’havia fet mal. Vaig anar tot d’una a veure què tenia: havia caigut anat amb bicicleta amb tant mala sort que s’havia ferit al cap amb un dels laterals del “tobogan”. Tot d’una li va sortir una bodonya enmitg dels ulls, i amb el toc també s’havia esclatat es nas. Ja vos podeu imaginar el retgiró que me va provocar veure aquell front que realment tenia molt mal color. Així és que vaig deixar els altres dos fills amb dues bones amigues i me vaig emmanar na Gemma cap as Banyer. Allà ens varen atendre tot d’una i molt amablement, i després de curar-li la sang des nasset i donar-nos gel pel baverol i Dalsi per a la inflamació ens van recomanar anar al Mateu Orfila per a fer-li una radiografía i així assegurar-nos que no hi havia més que el cop.

Així és que varem partir cap a l’hospital.

Quan vàrem arribar a urgències devien ser la una del migdia. A la finestreta d’atenció al públic ens van dir que esperéssim que ja ens cridarien. Al cap d’una mitja hora de ser allà ens varen fer entrar en una zona que ells anomenen “triatges” que és on “s’etiqueten” les emergències segons el grau de perillositat per a la vida del pacient. Es van mirar literalment sa filleta i van dir que esperéssim a la sala d’espera.

Quan varen ser les cinc i quart des capvespre i sa meva filla de tres anys, sense dinar ni res, me va dir que estava molt cansada, vaig anar a la recepció per demanar què passava que feia quatre hores que esperàvem i que ningú ens havia dit res. Un senyor que es podria dedicar a fer feina tancat dins uuna oficina i no estar cara al públic me va dir que tenien molta feina però me va donar un full per emplenar i posar el nombre de la seguretat social de na Gemma i açò va ser tota sa resposta que vaig tenir. Açò sí, tenen un munt de cartelets avisant que ses urgències s’atenen per ordre segons la importància que se li dóna a triatge i que el personal administratiu no és responsable de la tardança amb què s’atengui els usuaris. Tot açò està molt bé, però si administració no era responsable la pilota anava al camp de triatges, per tant si allà ens haguessin avissat que la cosa anaqva per llarg, almanco ens haurien donat l’opció d’anar a fer un menú al bar mateix de l’hospital. Però com que ningú diu res més del que es considera estrictament necessari, qualsevol abandona la sala d’espera per anar a dinar! Més val treure un paquet de donetes de la màquina expendedora d’aquest tipus de menjar tan saníssim.

Doncs bé! Als cinc o deu minuts de fer aquesta “consulta”, ens varen fer passar i una doctora molt amable ens va dir que tenien molta feina i que per açò haviem hagut d’esperar tant.

Però açò no acaba aquí! Perquè en veure que sa filleta estava bé i que el bony no era més que el cop, la doctora va insinuar que no era necessària una radiografía. Vos imagineu que després de quatre hores i mitja d’esperar per una radiografía quan entreu no vos la facin? Crec que la doctora va veure que la cara me canviaba de color mentre jo li deia molt amablement (tenint en compte sa situació) que després de tant esperar ens mereixíem una radiografía perquè d’haver sabut que no li farien res no hauria anat a passar el meu dia festiu a la sala d’espera de l’hospital perquè el que m’estava dient ella ja m’ho havien dit a Lô. Per fi la doctora va venir d’acord i li van fer sa radiografía a sa filleta. Per sort es va confirmar que no era res i ja està tot aclarit i com diria aquell “fueron felices y comieron perdices”.

Exposada aquesta experiència, voldira afegir que com que no m’agraden gens ses crítiques destructives i sa gent que ha llegit ses meves cartes sap que no me dedic afer escrits criticant a ningú, aprofitaré aquestes línees per convidar els professionals del món de la salut als quals admir i respect profundament, a fer un parell de reflexions que es podrien tenir en compte.

Ja sabem que no hi ha un euro i que un metge ha de fer la feina de tres. També sabem que no hi ha prou infermeres o infermers ni prou tècnics de mil i una cosa que s’han de fer servir en aquests llocs. Però, no consideren vostès que ses coses funcionant igual de malament que ara, ens resultarien més còmodes als usuaris i a tots en general si una persona amable i eficient ens rebés a la recepció d’urgències i ens explicàs, sense haver de llegir cap cartellet, que hi ha molta feina i poca pressa, que les urgències s’atenen per ordre d’importància i perill per a la vida del pacient i que els que esperem podem anar a dinar o a sopar o a fer un cafè al bar tranquil.lament perquè hi ha un sistema de megafonia que s’escolta perfectament bé des del bar? Crec que no és molt demanar, no? A més les sales d’espera podrien tenir un poc més de material de premsa més diversificat i quatre jocs i cosetes perquè els fillets si han d’esperar durant quatre hores, al manco puguin estar entretinguts i no molestin als altres que estiguin més malament. No me diguin que les netejadores no repleguen revistes de tot tipus de les habitacions dels malalts que se’n van d’alta i les podrien aprofitar per a la sala d’espera. A més podrien fer una campanya per a recollir joguines i contes per als infants perquè tots tenim juguetes que els nostres fills ja no fan servir i podrien dur-les a l’hospital. Me sembla que no estic demanant cap exageració! A més me perdonin, però un lloc com l’hospital on s’ha de promoure la vida sana té un ranxo de màquines expendedores de “comida basura i bolleria industrial” que fa feredat, hi ha màquines expendedores de fruita que podria gestionar el mateix bar i així todo queda en casa!..... Ja sé que per menjar hi ha el restaurant però no tenim per què gastar vuit euros en un menú en un lloc on hi ets accidentalment, segurament hi haurà persones que s’han trobat esperant a urgències sense un euro damunt. Per favor! Que anar a parar a urgències no és una cosa que un tengui planejat d’un dia per s’altre!

I és que aquí una cosa ha de quedar ben clara, el que va a urgències no ho fa per gust i es mereix tot el respecte i consideració del món, i el que no estigui disposat a tenir en compte açò, possiblement s’ha de plantejar dedicar-se a una altra cosa.