Una de barres....

(Carta publicada al Diari Menorca el dijous 27 de Setembre del 2012)

Resulta que a Lô tenim una escola de nova construcció. És es CEIP Mestre Duran, escola on jo personalment hi tenc els meus fills escolaritzats.

En aquesta escola hi ha entre moltes coses unes barres de fusta de pi, col.locades verticalment davant ses portes de vidre que dónen als patis amb la intenció que aturin un poc el sol i així assegurar que dins les aules no es morin de calor durant la primavera i els inicis de l’estiu. Per que vos faceu una idea, ses barres volen ser com ses de sa nova escola que s’ha construit a Mô. Amb sa diferència que ses de Mô sí tamitzen es llum des sol perquè són mòbils, i ses de Lô, no.

Fins aquí tot està molt bé. El problema és que aquestes barres, realment no acompleixen amb la seva missió original de tamitzar la llum del sol, ja que son barres fixes, i a causa de la separació que hi ha entre una barra i altre (hi passa un infant), el sol hi passa igual; per tant més que aturar la llum el que dónen és la sensació d’estar dins el pati d’una presó i poca cosa més.

El més seriós de tot és que representen un perill pels alumnes perquè algunes ténen esquelles, i ja hi ha hagut més d’un i de dos baberols, que de ferir en un cantell de la barra, ja que tampoc tenen cantells rodons, podria significar un bon aixap a algun infant.

S’escola ja ha donat part a l’Ajuntament i des del consell escolar s’ha demanat per escrit que es venguin a llevar les barres, al manco les que signifiquen un perill directa pels infants, o sigui les que trobem al pati i per resposta enguany, ens hem trobat que les han vingudes a envernissar. Punyeta món! ja que les hem d’engronxar, al manco les haurien pogudes pintar de colors, i així llevam un poc de “efecte presó”.

A més, dos alumnes de la seu universitària d’Alaior van presentar a l’escola un projecte en el qual quedava bastant clar el perill i la poca idoneïtat de tenir aquestes construccions dins el pati i tant a l’abast dels infants, però des de L’ajuntament ens diuen que no hi poden fer res, no sé si per tema de competències, i des de les mes altes esferes a les que s’ha explicat el problema ens han dit que fins que no passen deu anys de la construcció de l’escola no es poden fer modificacions estructurals.

I amb tot aquest xou a la comunitat educativa només ens queda fer tres coses:

PRIMERA: encomenar-nos a tots els sants del calendari perquè no passi res a ningú mai. I si passa que no sigui massa greu.

SEGONA: Quedar un dia tots els pares i mares serres en mà i retallar el problema, cosa que estaria bastant d’actualitat, per altra banda.

TERCERA: Esperar que hi hagi una desgràcia prou seriosa i que després haguem de dir allò tant penós de: “si és que ho haviem dit moltes vegades, i mai ens havien fet cas....”

NATÀLIA VINENT MASCARÓ