ENGUANY TOQUEN "DESPEDIDES"

Carta publicada al Diari Menorca el 2 de Juliol del 2010

(La vaig  dedicar a ses fantàstiques Mestres que durant cinc anys me van ajudar cuidant als meus fills)

Sí, ja sé que aquí a Menorca ses despedides no ho són tant, i la cosa no resulta ni la meitat de trista com la pròpia parauleta ens convida a evocar.

Però quan una persona ha tingut un tracte pràcticament diari, al llarg de quasi 10 mesos en l´any, amb un grup de persones durant cinc anys seguits; i a partir del setembre la relació diària ja no hi será perquè el teu fill petit anirà a P3 en un altre centre, i ja no tens més fills per dur-los, i per tant, no les veuràs….la cosa canvia i molt.

Estic parlant evidentment de l´escola des Pouet. O millor dit, estic parlant de na Lourdes, na Niní, na Mari, ses Sílvies, na Sara, na Toia, na Juana, na Janet, na Sonia, na Kai,…. Estic parlant d´un equip de persones a les que , com va escriure en Carles Soldevila, “Estim, perquè eduquen els meus fills, com no les podría estimar?”

Podria començar a escriure moltes coses i totes bones, però no vull convertir aquesta carta en un manifest avorrit i cursi, que ja ho és prou. El que sí vull és donar-vos les gràcies públicament per la vostra dedicació als meus fills durant tots aquests anys.

Normalment la gent no sap valorar la vostra professió, però jo, que me consider un poc del “gremi”, sí que ho faig. I sé que moltes vegades ens queixem, jo la primera, de les quotes que suposen una gran guardiola, o del pagament del material que és car….; però quan una veu els resultats de la vostra feina… quan una mira els seus fills a la cara i els veu contents i satisfets d´anar a l´escola, sent la recompensa de tots aquells doblers gastats i pensa: “quina bona inversió que he fet”.

No crec que la gent sepi realment el que significa la vostra professió. Molts pensen que veniu aquí a “jugar a fer de mares”. "Canviar quatre bolquers, cantar quatre cançons, procurar que no es facin cap mal, repartir molts de bessos i abraços, i…. hala! Ja és hora de tornar-los amb ses seves mares de “de ver”.

Però no ens hem d´enganar: les mares no aconseguim que els nostres fills recullin les joguines al ritme d´una cançó. Les mares no aconseguim que els nostres fills s´asseguin davant el berenar a taula, i el que és més, esperin que tothom hagi acabat per alçar-se! Les mares no aconseguim que els nostres fills s´aprenguin tantes i tantes cançons, entre d´altres, perquè no les coneixem ni les pròpies mares! Les mares no aconseguim que els nostres fills pengin la seva jaqueta al seu lloc, perquè abans d´intentar-ho ja els hi hem llevat nosaltres i ja està penjada! Les mares no aconseguim que els nostres fills ens mirin amb aquella fascinació mentre escolten els conte dels tres porquets per enésima vegada, perquè no tenim o no trobem el temps per contar-los-hi. Les mares no aconseguim que els nostres fills ens creguin quan senten: “Açò no!”, entre d´altres perquè no els sabem dir “no”. Les mares no aconseguim que els nostres fills s´aprenguin un vers per dir per Nadal, perquè primer se´ns hauria d´acudir el vers a nosaltres….

Per tantes i tantes coses bones, vos dedic aquest escrit.

Gràcies per tot i que pogueu seguir molts anys fent aquesta meravellosa feina i portant a terme aquesta important labor: ajudar-nos a educar els nostres fills.

Molta sort i bon estiu!

Natàlia Vinent Mascaró